El CòMiC...

Manuel Barreo és llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de Sevilla i avui ha realitzat una conferència a la Sala de Graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre el gènere de la historieta. La conferència ha estat presentada pel professor de la UAB, José María Perceval.

La introducció del professor Perceval s’ha basat en destacar que el còmic ha format part tant de la cultura d’elit com de la cultura de masses i que a través del seu humor s’han transmès arquetips sobre els diferents col·lectius socials, produint en alguns casos exclusió.

Manuel Barrero ha coincidit amb Perceval en què el còmic té un gran potencial comunicatiu a través de les imatges i del seu escàs text. A més a més, la historieta té la qualitat de poder comunicar diferents situacions amb una sola imatge, tot potenciant la imaginació i la capacitat lectora. A Espanya no hi ha una tradició consolidada de la cultura del còmic i els principals consumidors d’aquest gènere són nens i nenes i adolescents. Els esquemes narratius de les historietes són simples i en alguns casos s’assemblen a sèries i programes de televisió com 7 Vidas, Aída o Cámera Café perquè s’utilitzen personatges amb un perfil molt marcat i seqüències molt concretes.

Malgrat aquest potencial comunicatiu, la historieta és un gènere marginal a Espanya. En els darrers anys s’utilitzen les eines de mercat i triomfen personatges com Spiderman o Batman. No hi ha una veritable ciència sobre la historieta en el nostre país. Suposadament el primer còmic espanyol data de 1865, però ningú l’ha vist. Així doncs, es considera que el primer còmic del nostre país data de 1880, Granizada del català Apel·les Mestres.

Actualment, la historieta i l’esfera d’Internet coexisteixen. El cert és que hi ha pocs treballs d’investigació i tesis doctorals sobre la historieta i Internet podria ajudar a la difusió d’aquests treballs i al seu augment. La guía del cómic és una pàgina web de referència a Espanya. El projecte de Manuel Barrero, Tebeosfera, té l’objectiu d’escriure articles que serveixin per a la posteritat, per poder llegir-los sempre. Tebeosfera va tenir un punt d’inflexió l’any 2004 (Manuel Barrero es volia fer càrrec de les seves filles) i va tornar a renéixer amb l’objectiu de donar a conèixer la historieta des d’un punt de vista científic.

A Espanya hi ha un total de 415 webs dedicades a la historieta. L’aportació de Wikipèdia en aquest sentit és molt pobre pel que fa al nombre reduït de fitxes i perquè aquestes han estat elaborades per aficionats. Tebeosfera pretén començar de zero i crear un bon catàleg de còmics actualitzats amb el temps.

Actualment, 50 persones treballen activament en aquest projecte a Espanya. No obstant, Tebeosfera compta amb col·laboradors de tot el món, des de Suècia fins a Chile. Tebeosfera no té ànim de lucre i no s’utilitza la publicitat com a font de finançament, ja que el projecte costa mensualment uns 30€.

Amb projectes com Tebeosfera s’espera que el còmic arreli en la cultura espanyola amb un tractament científic i seriós que trenqui la imatge de què els aficionats al còmic són uns freakis.

La CulTuRa ViStA pEr Azúa...

El terme cultura és tant ampli a l’actualitat que és difícil, fins i tot, definir aquest concepte. En el seu article publicat a El País el passat 10 de maig, Félix Azúa (Llicenciat i doctorat en Filosofia, professor d’Estètica i col·laborador habitual de El País), es lamenta d’aquest fet i es posiciona en contra de la cultura de masses.

Azúa també té una posició molt crítica quant a la unió de democràcia i cultura, ja que creu que aquesta unió pot produir desequilibris. A més a més, l’Estat pot utilitzar les seves polítiques culturals com un mecanisme per manipular i controlar a la societat, societat entesa per Azúa com una massa. Aquest autor fins i tot s’atreveix a afirmar que hi ha una espècie de conspiració per estendre els fenòmens culturals i el control de l’Estat.

En el seu article, Félix Azúa també ataca a la mercantilització de la cultura i està en contra dels beneficis econòmics que els empresaris obtenen amb aquesta transacció. Ataca les subvencions, el cinema català i la protecció a la propietat intel·lectual promoguda per l’SGAE. Azúa diferencia entre productes culturals que són mercaderia (el patrimoni nacional, la identitat nacional, etc.) i productes culturals que no són mercaderia, però no especifica quins productes culturals són aquests últims.

Azúa creu que la democràcia cultural ho convertirà tot en mercaderia. Estem d’acord en què en certa manera, la cultura és un negoci subvencionat, però això tampoc és un fet negatiu. La gent demana cada dia més cultura. Així ho demostra el fet que la lectura va créixer un 7% l’any passat, que els màsters han augmentat en un 35% la seva oferta i que els museus de Barcelona van obtenir l’any passat un total de 23 milions de visites.

L'arT de L'EnTrEviStA aMb víCtOr aMELa...

Em va agradar molt veure a Víctor Amela en la nostra facultat fent-nos una xerrada sobre l’art de fer una bona entrevista. Dic que fer una bona entrevista és un art perquè sovint no és gens fàcil aprofundir en els secrets més íntims del personatge que volem entrevistar, que el personatge se senti còmode i sigui capaç d’explicar la seva història amb tot luxe de detalls. En moltes ocasions, un bon text periodístic deixar de ser-ho si no conté una bona història humana que provoqui a la reflexió, al dubte, a la qüestió...

Així doncs, el periodista de La Contra de La Vanguardia va explicar que aquest espai del diari va néixer com un espai d’entrevista destinat a personatges famosos. No obstant, poc a poc es van adonar que les vides anònimes també resultaven interessants pels lectors. D’aquesta manera, van començar a rebre correus electrònics de persones que mereixien tenir una espai a La Contra per explicar la seva història. Aquest fet és molt positiu, ja que trenca amb l’elitisme. Ara no només els personatges famosos i amb notorietat pública tenen dret a expressar la seva veu en un mitjà de comunicació tan consolidat com és La Vanguardia, sinó que la pròpia gent del carrer també té l’oportunitat de fer valer la seva història.

Com transcriure una entrevista? Amela és partidari de la manipulació perquè, sovint, és necessari fer més curta l’entrevista i saber transmetre al lector en poques paraules allò que l’entrevistat ha declarat en una hora d’entrevista. No obstant, el que segons Víctor Amela no es pot consentir mai és tergiversar i canviar el significat i la intenció amb què s’han fet les declaracions. Sempre s’ha d’entendre el per què de l’entrevista i el significat de la mateixa. Així doncs, després de la comprensió del contingut es passa a la compressió i transcripció.

Per acabar, Víctor Amela ens convida a publicar una entrevista per la història humana en si mateixa i no pels beneficis econòmics que amb ella es puguin aconseguir. Tampoc es tracta de fer entrevistes de promoció, com seria el cas d’una entrevista feta a un escriptor que acaba de publicar la seva darrera obra. Així doncs, com a futurs periodistes que som, hem de tenir en compte que més enllà de la notorietat i dels interessos econòmics, allò que realment fa una bona entrevista és una història humana interessant, real i captivadora.

L'eDiCiÓ a BaRcELoNa...

Avui a dos quarts d’una del migdia ha tingut lloc en la Sala de Juntes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB una altra conferència de les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats 2008. La xerrada es titulava Barcelona, capital editorial i ha estat moderada per David Barba, professor de Periodisme i Humanitats de la UAB. Els convidats han estat Sergio Vila-Sanjuán (coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia), Enrique Murillo (director del màster d’Edició de la UAB) i Glòria Gutiérrez (directora de l’agència literària Carmen Balcells).

Després de les típiques presentacions, David Barba ha llançat una pregunta: “Perquè Barcelona i no Madrid? Vila-Sanjuán ha argumentat que Barcelona té una relació ininterrompuda d’edició de llibres des de fa 500 o potser 1.000 anys. Primer van ser els llibres en llatí, després en català i després en castellà, fet que junt amb la creació de les primeres indústries editorials com Salvat i Espasa va fer de Barcelona una ciutat editora de referència per Hispanoamèrica. Glòria Gutiérrez ha coincidit amb Vila-Sanjuán en què malgrat que Barcelona i Madrid sempre han competit, la capital espanyola lidera pel que fa als llibres de text i Barcelona guanya en competència intel·lectual. En la seva primera intervenció, Enrique Murillo també ha volgut destacar que “el teixit humà de l’edició està a Barcelona”.

Murillo ha volgut, sobretot, deixar clar que l’edició és un art i un negoci on la persona i la seva intuïció són imprescindibles, ja que l’edició no és una ciència. En referència al periodisme, Vila-Sanjuán ha comentat que la premsa cultural és una creació de la democràcia, ja que durant el franquisme els diaris no tenien una secció cultural diària ni periodistes especialitzats en cultura. Entre els anys 1975 i 1985 l’Estat es va convertir en un estat cultural. Els suplements culturals van agafar en un primer moment un to elitista. Més tard, es va decidir canviar aquest to per arribar al gran públic.

Enrique Murillo creu que actualment ens trobem en un “moment preciós” de la indústria editorial. La tirada inicial d’un llibre és de 3.000 exemplars i acostumen a vendre’s uns 1.000 exemplars. Murillo explica que de l’última novel·la de Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel, s’han venut un milió d’exemplars i s’han reimprès uns 300.000 exemplars més. En aquest sentit, Glòria Gutiérrez ha discrepat totalment amb Murillo i creu que en lloc d’un moment preciós es tracta d’un “moment extrem i delicat” en què els llibres dels escriptors consagrats es venen molt i en què els llibres dels escriptors menys coneguts no es venen res perquè no troben el seu espai entre el públic. A més, la directora de l’agència literària Carmen Balcells creu que “s’ha de lluitar contra la massificació de la lectura”. Segons ella, ha crescut el nombre de lectors, però tots ells llegeixen el mateix i “això no és bo per a la diversitat ni per a la formació dels lectors”. Segons Vila-Sanjuán, Espanya ha millorat moltíssim els seus índexs de lectura i, tot i que no s’arriba al nivell suec, s’ha arribat al 50% de lectors “correctes”. L’augment de les biblioteques ha tingut una especial incidència en aquest sentit.

Per acabar, m’agradaria recordar algunes de les paraules d’Enrique Murillo. Segons ell, un bon llibre té la capacitat de canviar el món i de no deixar un buit quan s’acaba, ja que un llibre ens condueix cap a un altre llibre. El millor de tot això és que avui dia tenim la sort de disposar, tal i com diu Murillo, de grans obres per vuit euros.

"L'aRt Ha De Ser AmOrAL"...

És amoral l’art? Reflexions sobre els límits de la creativitat. Aquest és el títol de la conferència que ha tingut lloc avui a les 12.30 hores a la sala de graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els conferenciants han estat Hernán Migoya (director de cinema, escriptor i autor de còmics) i Eloy Fernández (escriptor i professor d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra). Entre ells seia David Barba, professor de Periodisme Cultural i Humanitats a la UAB.

No ha mancat una breu introducció dels conferenciants entre rialles per part de David Barba. Després de recordar la polèmica suscitada pels llibres de Migoya Todas putas i Putas es poco, aquest ha començat la seva exposició.

Migoya ha començat fent al·lusió a la seva visió crítica vers la Facultat de Ciències de la Comunicació, d’on ell va sortir fa uns quinze anys, argumentant que els docents “haurien d’ensenyar a pensar”. En referència al tema de la conferència, Hernán Migoya ha declarat que “l’art ha de ser amoral”, en el sentit en què no s’ha de deixar influir per les lleis imperants del moment perquè aquestes són cambiants. No obstant, el director de cinema és conscient de què això és gairebé impossible, de la mateixa forma que és impossible l’objectivitat en el periodista. Segons Migoya, el periodista ha de ser conscient de la seva subjectivitat i no actuar com un militant del seu mitjà de comunicació. El periodista ha de ser independent èticament tot i compartir la ideologia del mitjà pel qual treballa. Migoya creu que l’amoralitat com a concepte és estúpid perquè l’art sempre es jutja amb les lleis morals de l’avui i aquestes poden no ser les mateixes que les de demà.

El director de cinema creu que la cultura té una gran influència política. Afirma haver renunciat al seu poder d’autor literari per dedicar-se exclusivament a ser escriptor de ficció. És conscient de tota la polèmica sorgida al seu voltant per les seves obres citades anteriorment, Todas putas i Putas es poco, i argumenta que avui dia “si no surts a televisió no ets ningú”.

Per parlar de moral o d’immoralitat ha fet referència a la revista El Jueves. Migoya creu que la portada de l’exemplar segrestat no era immoral perquè simplement es tractava d’un dibuix que feia una senzilla paròdia sense atemptar contra la intimitat de cap membre de la família reial. Migoya es mostra sorprès davant del tractament que van fer els mitjans de comunicació sobre aquest tema. Per començar, va ser precisament un programa telebasura com Aquí hay tomate un dels defensors de la democràcia i de la revista El Jueves. El País, El Mundo i El Periódico de Catalunya van adoptar posicions semblants en els seus editorials: feien una lectura moral, no qualitativa, de la portada qualificant-la de “porqueria”. En el cas de El Periódico de Catalunya, al diari li semblava malament la portada perquè es tractava d’un acudit sexual i lamentava el segrest de la revista, no per la vulneració al dret de llibertat d’expressió, sinó perquè d’aquesta manera es donava més publicitat a la publicació. Migoya es sorprenia perquè comprovava d’aquesta manera que l’esquerra pensava exactament igual que la dreta, tot i anar de progressista. Per la seva banda, el diari ABC també es posicionava moralment en contra de El Jueves, però almenys aquesta posició és coherent i honesta amb la seva línia editorial. En canvi, El País i El Periódico de Catalunya van de progressistes, però comparteixen la mateixa moral que els diaris propers a la dreta.

Eloy Fernández ha explicat la moralitat de l’art a partir de la sàtira. Segons ell, la sàtira crea una complicitat negativa amb el lector i és això, juntament amb la seva subjectivitat, allò que la diferencia d’altres gèneres. Hi hauria dos tipus de sàtira: un tipus de sàtira poc agressiva i indirecta i una altra que fa judicis privats i assenyala amb el dit. Un exemple del primer tipus de sàtira seria la sèrie de dibuixos animats Los Simpson. Tot i que aquests dibuixos tenien un discurs més radical en un principi, el cert és que s’ha anat codificant l’humor que acompanya la trama. D’aquesta manera, els comentaris dels personatges són bromes que poden ser acceptades per les persones al·ludides. La sèrie Padre de familia, en canvi, forma part del segon tipus de sàtira, molt més escatològica i agressiva.

La sàtira és, segons Eloy Fernández, un gènere minoritari que permet assenyalar els defectes d’algú o fer-los visibles en tothom. Així doncs, la sàtira té com a conseqüència la negació de les jerarquies.

Tot i que David Barba feia menció en la seva presentació a possibles desavinences entre els dos conferenciants, el cert és que tant Hernán Migoya com Eloy Fernández han coincidit en què l’art hauria de ser amoral tot i la seva dificultat.

L'AgÈnCiA EuRoPa...

Marina i Lidia Gazzo són dues germanes hereves de l’Agència Europa, fundada l’any 1953 pel seu pare, Emmanuel Gazzo, i Ferdinando Riccardi. L’Agència Europa ha estat guardonada aquest any per l’Associació de Periodistes Europeus i la seva presidenta, la periodista i corresponsal Teresa Carreras, ha estat l’encarregada de donar el premi a les germanes Gazzo.

L’Agència Europa és una empresa familiar que es va establir primerament a Luxemburg i després es va traslladar a Brussel·les cap als anys 60. El butlletí de l’Agència, Europe Daily Bulletin, s’escriu en francès i posteriorment es traduït a l’anglès i a l’italià. Actualment, els lectors poden llegir el butlletí en paper o en la versió electrònica. El butlletí intenta donar una cobertura global dels 27 països membres de la Unió Europea. Segons Teresa Carreras, l’èxit de l’Agència Europa es troba en què “darrere d’aquest projecte professional hi ha un gran projecte empresarial”.

Segons Lidia i Marina Gazzo, en les últimes dècades hi ha hagut un canvi en la informació motivat per les pròpies institucions arran de l’aparició de la figura del portaveu i de la multiplicació de funcionaris. Això ha fet que la informació sigui molt tècnica i que el periodista necessiti un temps per adaptar-se al nou mètode.

Els lectors del Europe Daily Bulletin es caracteritzen per estar interessats en els detalls de l’activitat de la Unió Europea i, per aquest motiu, la informació donada per l’Agència Europa és molt precisa. Es diferencia molt la informació de la opinió i es publiquen editorials quatre vegades a la setmana, fet molt valorat pels lectors. De fet, alguns experts consideren que l’Agència Europa és l’inici de la creació d’una opinió pública europea i aquest és precisament el compromís de les germanes Gazzo. En tots els editorials del butlletí hi ha un component de memòria història per tal que els lectors puguin analitzar millor la realitat. Marina i Lidia Gazzo destaquen, sobretot, la independència de la seva agència gràcies al finançament propi.

El treball de l’Agència Europea no és gens fàcil. La multiplicitat de les fonts és un fet positiu, però a vegades la pluralitat de visions que aporten els estats membre de la UE dóna la sensació de què es parla d’una Europa diferent. Els periodistes han d’informar de les noves adhesions a la UE i això significa un augment dels actors a cobrir, sense prejudicis i entenent les seves posicions. Les germanes Gazzo comentaven a la conferència en pla anecdòtic que quan entren nous membres als grups polítics del Parlament Europeu, sovint els periodistes no saben pronunciar o escriure bé els seus noms i, fins i tot, a vegades confonen a les persones de sexe (no saben si es tracta d’un home o d’una dona pel nom). Malgrat que la majoria de les fonts de l’Agència Europea són institucionals i oficials, també s’aposta pel periodisme d’investigació.

Per tot això que explico sembla gairebé inabastable treballar en el projecte de Marina i Lidia Gazzo. No obstant, les germanes declaren no demanar experiència als seus periodistes, però sí un gran coneixement d’idiomes, economia i dret constitucional. I és que per entendre l’aparell de la UE fa falta saber molt més a banda de teories de la comunicació.

ToP 5 bLoGs CuLtUrALs...

Són molts els blogs oberts pels meus companys per reflexionar sobre el periodisme cultural: teatre, exposicions, música, cinema... Alguns blogs m’han captivat pels seus textos i l’estil literari, altres per la seva estètica i, alguns, per ambdues coses.

Retalls de cultura és el títol escollit per l’Alba Carmona per titular el seu blog. Es tracta d’un blog que dóna tranquil·litat al llegir-lo amb tot tan ben organitzadet. És un blog molt original. Els retalls de cultura, així és com anomena ella els seus textos, estan classificats per Internet, llibres, música, televisió... A més a més, l’Alba regala una agenda de cinema amb les últimes estrenes d’interès. Té un estil literari molt personal i utilitza molt les metàfores i les comparacions, recursos que fan créixer en qualitat els seus retalls.

Segons l’Alba, Comentari cultural, el blog de la Maria Àngela Tous, és el mirall dels seus retalls de cultura. És cert. Totes dues tenen un estil molt semblant, tot i que de la Maria Àngela destaco un estil més irònic. A Comentari cultural s’ofereixen temes molt diferents, des d’anàlisis de programes de televisió fins a reflexions dels orígens de Cristòfor Colom.

Contes des quatre saisons és el reflex més proper a la seva autora, Marina Laboreo. Aquest blog captiva als seus lectors per la sensibilitat de l’autora i el seu idealisme cultural, negant-se a viure la cultura des d’una òptica comercial i de masses. La Marina ens ofereix un resum de la cultura amb sabor a hivern, primavera, estiu i tardor.

Vaig riure molt amb el títol del blog d’en Robert Sendra, Pardals al cap. Aquest blog m’agrada per la seva heterogeneïtat i per la seva actualitat. En Robert penja molts vídeos per il·lustrar els seus textos i potencia la participació amb enquestes sobre els Oscar, la televisió o el cinema.

Per últim, dels companys de la tarda, m’agradaria destacar el blog Lidia Expósito, Bcn culture 08. Vull destacar aquest blog pel seu toc periodístic. És un blog cultural, sí, però en ell es comenten l’art i la cultura des d’una òptica periodística que m’agrada. A més a més, Lidia Expósito ofereix molts links d’interès en el seu blog per estar informats de l’actualitat cultural i per visitar obres de teatre, cinema, concerts...

L'ErA dELs AmAtEuRs...

El passat 24 d’abril sortia publicat a El País un article titulat Gracias y desgracias de Internet. L’autora és Victoria Combalía, crítica i professora d’art. En el seu text, Combalía exposa que Internet “no sólo está lleno de informaciones falsas, sino también de tonterías”. A l’article cita a Andrew Keen, autor del llibre The cult of the amateur. Keen vaticina que cap a l’any 2010 hi hauran prop de 500 blogs fonamentats en opinions d’amateurs, que no fan res més que confondre al lector. Combalía va més enllà d’aquesta afirmació i exposa que “llega el dominio de los simios, es decir, de los amateurs”.

Com es pot veure, o millor dit llegir, Victoria Combalía formaria part dels partidaris d’una cultura d’elit que molts interpretarien com una cultura poc democràtica on només uns quants tenen el poder de manifestar la seva opinió i el seu coneixement de forma que aquest sigui reconegut i acceptat per la resta de la comunitat.

La figura dels gatekeepers en els mitjans tradicionals, sobretot a la premsa, impedeix que es publiqui informació que no s’avingui amb la línia editorial del mitjà o informació no considerada oficial per l’origen de les fonts. L’alternativa a aquesta situació és Internet. Aquest mitjà permet que tothom pugui expressar-se creant-se el seu propi espai: fòrums, blogs, pàgines web...

És cert que aquesta hiperinformació desemboca en què certs continguts són falsos i a causa d’aquest excés d’informació és impossible contrastar-la tota. La solució no és menysprear Internet o els creadors de blogs (els simios de Combalía), sinó aprendre a jerarquitzar informació. És cert que no tots els blogs són de qualitat, però seria una injustícia posar-li la mateixa etiqueta a tots.

La pregunta és: Com aprendre a seleccionar i jerarquitzar informació? Un company de classe proposava que a les escoles els nens tinguessin una assignatura que els ensenyés els criteris a seguir per seleccionar la informació adient per a documentar-se pels seus treballs. Personalment, dono suport a aquesta proposta. D’aquesta manera, els nens creixeran amb un esperit crític vers la informació que apareix en els mitjans de comunicació, aprendran a distingir URLs de referència i a contrastar almenys amb dues fonts la informació que els interessi.

De la mateixa forma que no tot el que apareix escrit en un diari és cert i tendeix a ésser cregut, malgrat que en ell s’hi exposi únicament la versió oficial de la realitat que ens envolta, és ridícul negar fonts d’informació alternatives que puguin proporcionar altres punts de vista no contemplats pels grans creadors de la opinió pública.

FoToGrAmAs...

És una de les revistes espanyoles de cinema més importants juntament amb Cinemanía. Fotogramas va ser fundada el 1946 de la mà de Antonio Nadal Rodó i el seu actual director és Toni Ulled Nadal. Les opinions dels crítics de Fotogramas són molt tingudes en compte per les distribuïdores cinematogràfiques i els mitjans de comunicació. Cada any tenen lloc els premis Fotogramas de Plata i els Fotogramas en Corto per premiar els curtmetratges del cinema espanyol.

Fotogramas es presenta com la “revista de cinema més venuda i prestigiosa d’Espanya, representant des de fa 60 anys de l’actualitat del setè art als seus espectadors”. La revista compta amb una audiència de 559.000 lectors i una difusió de 10.162 exemplars. La seva periodicitat és mensual, tot i que va ser un setmanari fins l’any 1981, i el seu preu és de 2,70 euros. El format de la revista és de 22,8 cm x 30 cm. El paper de les cobertes és brillant i el paper de la tripa és mat. L’enquadernació és a l’americana. La facturació publicitària de Fotogramas és de 7,5 milions d’euros amb 805 pàgines de publicitat anuals. El públic objectiu de la revista son dones i homes de classe alta i classe mitjana-alta de 20 a 35 anys.

Després de més de 60 anys de vida, la publicació ha evolucionat molt i ara s’ocupa dels nous suports cinematogràfics, com la televisió, el vídeo, Internet i el DVD. La pàgina web de la revista és www.fotogramas.es .

La revista acostuma a tenir 164 pàgines, però és possible que s’abastin les 184 pàgines si la revista fa algun especial sobre un festival o uns premis. De les 164 pàgines originals, entre 50 i 55 pàgines són publicitat. Els percentatges d’ocupació de la publicitat és d’un 40% aproximadament.

El percentatge d’ocupació del text a la revista Fotogramas és del 55% i la imatge té un percentatge d’ocupació del 45%. Aquests percentatges poden variar a favor de la imatge en les entrevistes i reportatges. Així doncs, en aquestes seccions la imatge pot arribar a obtenir un percentatge d’ocupació del 60% i el text, un 40%.

Fotogramas és una de les revistes cinematogràfiques més veteranes en el panorama espanyol. Compta amb col·laboradors habituals molt experienciats i amb molta trajectòria, com Jordi Costa, Esteve Riambau o David Broc. A més a més, la revista disposa de corresponsals a Londres, París, Nova York i Los Ángeles.

L’oferta temàtica de la revista pel que fa a les seccions és molt àmplia i, sobretot, s’han de destacar els reportatges i les entrevistes. Això no obstant, la revista està derivant a seccions sensacionalistes que poc aporten a l’anàlisi del cinema, ja sigui espanyol o estranger. Comparar dos actors per les semblances físiques que puguin tenir, explicar possibles romanços entre personatges del setè art com si fos una revista del cor o analitzar la moda i estil d’una actriu són temes superflus que poc tenen a veure amb una primera línia editorial de Fotogramas com a revista de cinema de qualitat.

Pel que fa al paper de la dona en aquesta revista, s’abusa de la faceta eròtica de la dona. A les entrevistes i reportatges sempre s’utilitzen fotos bastants suggeridores. A més a més, a la secció de Zona Caliente el número de fotografies amb dones despullades és superior al d’homes.

És obvi que Fotogramas compta amb un excel·lent capital humà i, per aquest motiu, la direcció i els caps de secció haurien d’incitar als seus redactors a realitzar una anàlisi de qualitat del cinema i no una anàlisi dels aspectes més morbosos del setè art.

VaLoRaCiOnS cOnStRuCtiVeS?

Molt de temps ha passat de la primera edició d’Operación Triunfo presentada per Carlos Lozano i emesa per Televisió Espanyola. Ja són sis les edicions d’aquest programa i enrere queden molts dels triunfitos com Naim Thomas, Mireia o Geno. Alguns d’ells com Bisbal, Chenoa, Bustamante i la nostra Rosa d’Espanya han vist créixer considerablement els seus ingressos i han enlluernat amb els seus concerts i cançons a molts fans. El resultat de la indústria d’OT són aquestes sis edicions.

Enrere han quedat també els alumnes assenyats de l’acadèmia que escoltaven sense dir ni piu el veredicte del jurat. Al mateix temps, també ha quedat enrere el jurat educat que tractava de ser el menys cruel possible amb les seves valoracions. Ara i des de l’anterior edició d’OT ha arribat la generació Risto Mejide, en la qual allò que està de moda són els productes publicitaris, el to gamberro i les provocacions.

Algunes de les frases a les quals ens tenia acostumats el senyor Risto és: “Eres como un consolador. Perfecta en la ejecución, pero tremendamente fría en el sentimiento.” Així és com aquest membre del jurat va valorar una de les actuacions de Lorena, una de les concursants de l’any passati guanyadora de la cinquena edició d’OT.

Del que no hi ha cap dubte és de què Risto Mejide ha creat tot un fenomen, un producte com diria ell. Va arribar un moment en què la gent no posava Tele 5 per veure cantar als concursants, sinó per veure les valoracions del senyor Mejide. Arriba un punt en què el morbo de veure al membre d’un jurat deixar l’autoestima d’un concursant pel terra és més emocionant i distrau més que una actuació perfectament afinada.

No obstant, el producte Mejide va passar de la seva fase de llançament i creixement a una nova fase de maduresa quan una càmera indiscreta va gravar les xuletes de Risto Mejide. Es va descobrir, doncs, que les valoracions d’aquest membre del jurat tan carismàtic no eren fruit de la reflexió després de l’anàlisi de les diverses actuacions, sinó que ja les portava preparades de casa fos quina fos la interpretació musical que realitzessin els concursants.

Risto Mejide ha tornat a la càrrega en la sisena edició d’OT d’enguany en una nova etapa de renovació del seu producte. Continua sent un tant groller i provocador, però presenta cert aire més tolerant i respectuós. L’única cosa que queda ara per saber és quants triunfitos passaran de l’èxit de l’acadèmia a l’oblit en aquesta nova edició d’Operación Triunfo.

Aquí us deixo amb algunes de les valoracions que el senyor Risto Mejide va regalar als concursants de la sisena edició de OT de l’any passat:

NaVaLLa PrEviSiBLe...

ANY

2007

DURACIÓ

117 min.

PAÍS Estats Units

DIRECTOR Tim Burton

GUIÓ John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler)

MÚSICA Stephen Sondheim

FOTOGRAFIA Dariusz Wolski

REPARTIMENT Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman, Timothy Spall

PRODUCTORA DreamWorks Pictures / Warner Bros. Pictures

WEB OFICIAL http://www.sweeneytoddmovie.com/

Dirigida per Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman y Timothy Spall entre d’altres, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha obtingut dos Globus d’Or, al millor actor i a la millor pel·lícula, i un Oscar a la millor direcció d’art.

Es tracta d’un musical basat en l’obra d’Stephen Sondheim i Hugh Wheeler que narra la història del barber Benjamin Barker (Johnny Depp), el qual és empresonat a causa d’una falsa acusació per part del jutje Turpin. L’objectiu real del jutge és quedar-se amb la bonica dona del barber i la seva filla. Després de quinze anys de malson, Barker torna a la seva barberia del carrer Fleet amb la intenció de recuperar a la seva esposa i la seva filla i venjar-se del jutge Turpin. No obstant, descobreix que la seva dona ha mort i que la seva filla viu tancada contra la seva voluntat a la casa del jutge. Mrs Lovett (Helena Bonham Carter) ajudarà en la seva venjança al barber, el qual canviarà el seu nom pel de Sweeney Todd.

No és la primera vegada que Johnny Depp i Tim Burton treballen junts. Ja ho van fer a Eduardo Manostijeras (1990), Ed Wood (1994), Sleepy Hollow (1999), Charlie y la fábrica de chocolate (2005) i La novia cadáver(2005). Tampoc és la primera vegada que el director obté tota mena de lloances pel seu treball. Efectivament, la pel·lícula és brillant pel que fa a la producció i direcció artística, però hi ha certs aspectes a millorar.

Per començar, en cap moment es deixa clar quina és l’acusació per la qual Benjamin Barker és condemnat a passar quinze anys a la presó. Queda una mica inverosímil que la única raó del captiveri sigui que un jutge s’enamorés d’una dona casada i es volgués lliurar del marit de qualsevol forma. Es tracta, doncs, d’un aspecte de l’argument poc meditat i treballat.

En segon lloc i encara que es tracti d’un musical, l’excessiva freqüència d’actuacions musicals resulten una mica cansades per l’espectador. A més a més, el contingut en si de la lletra és massa repetitiu i fa que el desenvolupament de la trama, bastant previsible d’altra banda, sigui encara més lent arribant a gairebé dues hores de film.

Per últim i des del meu punt de vista, el final defrauda una mica a l’espectador. Després de dues hores d’observació de les lentes gestes de Barker per aconseguir la seva venjança, la impaciència del barber li jugarà una mala passada que deixa un regust amarg a l’espectador. A més, la història paral·lela de la seva filla amb un jove pretendent queda oblidada en el film sense que l’espectador arribi a saber ben bé com acaba.

En definitiva, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha estat una obra molt ben rebuda tant per la crítica nord-americana com per l’espanyola, però potser li falta una mica d’acció i els números musicals allarguen excessivament una trama que, d’altra banda, és massa simple com per abusar del temps real que dura el seu desenvolupament.

ENTREVISTA a Àngel Quintana, coordinador del cicle Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin, avui.

Àngel Quintana: “Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu i l’art inconfusible d’aquest cineasta”.

1) Chaplin en imatges és la primera gran exposició dedicada a aquest director de cinema a Espanya. En quins punts s’ha basat la col·laboració entre Fundació “la Caixa” i NBC Photographie?

NBC Photographie ha estat qui ha produït l’exposició. Fundació “la Caixa” ha fet una adaptació del projecte enfocat al públic del nostre país. Per exemple, hem afegit una secció dedicada a la relació de Chaplin amb Espanya, a la incidència que va tenir el personatge de Charlot en el públic de l’època i a com és va utilitzar la imatge de Charlot com a reclam publicitari.

2) Tenint en compte que gran part dels 300 documents que conformen l’exposició són custodiats per la família de Chaplin, ha estat molt difícil l’obtenció d’aquest material inèdit?

Al contrari. És gràcies a la família que ha estat possible fer l’exposició. Hi ha material inèdit, com per exemple les pàgines dels àlbums Keystone, que per primera vegada es mostren al nostre país. La resta potser és material poc conegut, més que no pas inèdit com per exemple alguns dels extractes de pel·lícules que mostrem a l’exposició.

3) Quin és l’objectiu exacte del cicle? Què es pretén mostrar al públic?

L’objectiu és proporcionar al públic una interpretació sobre Chaplin a partir de la qual poder reflexionar. Chaplin arriba a tothom, no només a la generació que va créixer amb ell. Chaplin és molt més que Charlot i s’ha insistit molt en aquest sentit. Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu que vol intervenir en la societat del seu temps i sobretot remarcar l’art inconfusible d’aquest cineasta. Per això hem acompanyat l’exposició de conferències, per aprofundir més i crear més reflexió.

4) Quins criteris s’han seguit a l’hora de crear la temàtica de les diferents sales de l’exposició?

L’exposició mostra els grans temes al voltant de Chaplin, tant des de la vessant d’actor com de director i també el personatge que es va convertir en icona del segle XX. El comissari tenia interès en presentar com sorgeix Charlot, com i per què es transforma, quines contribucions va fer Chaplin al cinema i per què el seu èxit va provocar la persecució dels sectors conservadors dels Estats Units. La part final tracta del discurs de Charlot. Amb l’arribada del cinema sonor Chaplin va rebre pressions perquè fes parlar al seu personatge, però ell es va resistir. Chaplin pensava que el seu llenguatge del cos era més universal que la parla i sabia que en el moment en què Charlot parlés, el personatge moriria.

5) En el plantejament de les diferents activitats es nota una gran preocupació per arribar a un públic molt divers. Quines han estat les activitats del cicle amb més èxit (familiars, escolars, per a la gent gran, conferències i exposició)?

La veritat és que totes les nostres activitats han tingut molta acceptació entre el públic. L’exposició ha rebut moltes visites i a les conferències ha assistit una mitjana de entre 70 i 80 persones. No està gens malament. El més positiu ha estat el públic fidel que hem tingut. La gent ha respost molt bé al cicle i l’ha seguit. M’agrada trobar cares conegudes a les conferències. Hem tingut de tot: gent gran, universitaris, estudiants que feien el treball de recerca sobre Chaplin...

6) Correspon el perfil del públic objectiu del cicle amb el públic real que s’ha acostat a seguir-lo?

CaixaForum té un públic molt heterogeni que no busca un públic especialitzat, a diferència d’altres centres com el CCCB. Jo pensava que tindríem un públic gran, però m’ha sorprès l’acceptació que ha tingut el cicle entre la gent jove.

“Aquesta exposició ha estat un bombó”

7) Quins criteris s’han utilitzat en l’elecció dels temes i dels conferenciants?

Els temes estan pactats amb els conferenciants. Hi ha una proposta de noms i evidentment, la fundació “la Caixa” permet treballar amb professionals de nivell internacional, com el biògraf David Robinson. Molts dels conferenciants, a més de ser especialistes en el tema, són amics meus i diguem que contactar amb ells ha estat fàcil. He intentat donar temes molt concrets per evitar conferències repetitives i donar una visió més àmplia de Chaplin sobre el seu llenguatge, gestualitat, compromís social...

8) Es va produir algun canvi de calendari per problemes personals d’alguns conferenciants. Ha influït negativament aquesta circumstància en la realització del cicle?

No, va ser un canvi d’últim moment perquè Sánchez-Biosca va tenir problemes familiars. L’única solució possible va ser canviar la data de la meva conferència sobre El gran dictador per la de Sánchez-Biosca. Vam solucionar ràpidament el problema, ja que sabíem que tindríem públic.

9) Tenint en compte que part de l’èxit d’una exposició consisteix en el seu enteniment per part del públic, l’exposició Chaplin en imatges ha estat dirigida per cinèfils i crítics d’art o bé per especialistes en comunicació?

Ha estat dirigida per un especialista en cinema, però en aquest cas he de dir que és una persona que sap comunicar molt bé. Suposo que això ha servit per fer aquesta activitat tan entenedora. Aquesta exposició ha estat un bombó. Potser els assistents més cinèfils han trobat a faltar més fragments de pel·lícules, però el nostre objectiu era arribar a un públic heterogeni, al públic de CaixaForum.

10) Quin balanç fa del cicle?

Estic molt content, tant per l’èxit del cicle com per la meva experiència personal. Jo mateix he après moltes coses noves sobre Chaplin i l’estic mirant d’una altra manera.

ChArLeS cHaPLiN PeR A tOtHoM...

Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin avui és el nom del cicle que ha tingut per objectiu mantenir viu l’esperit i l’obra del cineasta, la personalitat de Charlot i la seva evolució i essència. El cicle també ha tingut per objectiu destacar el caràcter mediàtic i la proximitat al públic de Chaplin, de la mateixa manera que el compromís social que el cineasta va assumir en molts dels seus films com Temps Moderns (1934) o El gran dictador (1940). Paral·lelament a la faceta d’actor i director de Chaplin, el cicle també ha posat l’accent en la figura humana tot destacant la caça de bruixes i el linxament que va patir l’artista als Estats Units de la mà de McCarthy. El cicle recull el naixement d’aquesta estrella, la trajectòria i el final de la seva carrera mitjançant diverses activitats.

L’exposició Chaplin en imatges consta de més de 300 documents inèdits com fotografies o fragments de films, entre d’altres. Aquesta activitat destaca per la claredat i la fàcil comprensió del vocabulari emprat i dista molt d’una altra exposició oferta pel Caixa Fòrum, Els Prínceps Etruscos, en la qual s’ha de fer un màster per entendre tots els tecnicismes que s’utilitzen. Chaplin en imatges és una exposició molt extensa en què els 50 minuts que dura la visita guiada no són suficients per copsar el significat de cada imatge.

A banda de l’exposició, el cicle ha comptat amb sis conferències de la mà dels especialistes més destacats a nivell nacional i internacional de l’obra de Chaplin. Tots ells fan un repàs dels aspectes més essencials del seu art tot oferint una multiplicitat de facetes a partir de l’expressió corporal, la comicitat, l’atracció visual, l’excentricitat, la poesia, la política i el compromís social. Alguns dels conferenciants més destacats que el cicle ha tingut el plaer de convidar han estat Augusto Sainati, professor de semiòtica de la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols, i David Robinson, biògraf de Chaplin. Les conferències van ser brillants, però els interminables torns de preguntes, en molts casos repetitives, van contribuir a donar un regust amarg que motivava a l’abandonament de les xerrades. Fins i tot, en alguns casos els conferenciants feien cara de pensar: si us plau, que ningú més aixequi el braç!

A més a més, els assistents del cicle també han pogut gaudir d’altres activitats complementàries com el visionat del film The kid (1921) amb acompanyament musical, tallers familiars i escolars amb materials didàctics i cafè-tertúlies per a la gent gran. La gran virtut d’aquest cicle és, doncs, el seu esforç per arribar a un públic ampli i heterogeni. Malgrat que el cicle ha estat organitzat per cinèfils no ha estat dirigit a experts en Chaplin, sinó a qualsevol persona que hagi volgut anar més enllà de la icona.

El director i productor de cinema Billy Wilder va declarar una vegada que “en crear a Chaplin, Déu estava en mot bona forma” i que “necessitaria un o dos segles per aconseguir crear un altre geni d’aquesta alçada”. Efectivament, en algunes de les conferències com De Charlot a Chaplin: avantguarda i humanisme ja va quedar clar que cap altra cineasta ha pogut assimilar-se al gran Chaplin i tothom que hagi seguit les activitats del cicle ho haurà pogut constatar per si mateix.

SeMaNa SaNtA dE BaEnA...

Son las seis y media de la tarde del Jueves Santo. Me encuentro en Baena, un pueblo sureño de Córdoba donde la Semana Santa se vive con ilusión, sentimiento, fe y ganas de mucha fiesta.

Estoy observando Las Estaciones, procesión donde todas las cofradías y sus respectivas hermandades desfilan bajo la atenta mirada de todos los baeneros y muchos de los turistas que se han acercado a Baena para ver su tan especial Semana Santa. Puedo ver desfilando a la hermandad del Cristo de la Sangre, Jesús de la Ventana, la hermandad de San Diego… Algunas hermandades son llamadas popularmente por los colores de su indumentaria, como por ejemplo los Pimientos Morrones (llamados así por llevar una túnica roja y un capirucho verde).

Algunas hermandades van alumbrando con una larga vela y otras llevan el acompañamiento de un tambor ronco como los Pimientos Morrones o los “Enlutaos”, hermandad de La Madalena del Viernes Santo por la noche que recibe este nombre por ir sus integrantes vestidos con túnica y capirucho negros. Las hermandades que llevan tambor tienen un toque diferente para diferenciarse, así, las unas de las otras.

Hermandad tras hermandad con su estandarte como presentación, por fin llegan los Judíos coliblancos y colinegros, una de las figuras más emblemáticas de Baena fuera y dentro de esta localidad. Su indumentaria es muy característica: chaqueta roja bordada, camisa blanca, pantalón y zapatos negros, pañuelo multicolor sujeto al cuello mediante una sortija y un casco terminado en un plumero de plumas de ganso multicolor y una cola de caballo negra, en el caso de los colinegros, o blanca, en el caso de los coliblancos. Sin duda alguna, el elemento clave del Judío es su tambor. No se trata de un tambor ronco como el descrito en las hermandades anteriores, sino de un tambor que facilita el redoble y un toque más rápido y constante. Cuadrillas y cuadrillas de Judíos desfilan ante mí sin parecer tener fin.

Después de la procesión cada cofradía acude a su cuartel, local donde se reúnen las hermandades para comer, beber y hablar después de cada procesión. Algunos cofrades ya habrán acabado su labor por hoy. Otros, en cambio, como los “Enlutaos” y la hermandad del Cristo de la Sangre, deben prepararse para la procesión que tendrá lugar a media noche, la Procesión del Silencio. En este acto se van enunciando todas las estaciones hasta llegar a la muerte de Jesús en riguroso silencio. Cierto es que ningún baenero duerme la noche entre el Jueves Santo y el Viernes Santo, pues después de la Procesión del Silencio (que acabará de madrugada) sacarán de la Iglesia de San Francisco a las seis de la mañana a Jesús de Nazareno, patrón de Baena. Los baeneros no sólo irán a ver su salida, sino que muchos de ellos acompañarán a la imagen alumbrando.

Afortunadamente, no ha llovido el Jueves ni el Viernes Santo como ha ocurrido otros años. No he visto llantos ni impotencia por no poder llevar a cabo el trabajo preparado durante todo un año con tanta devoción. Dejémonos de tener imágenes frívolas de la Semana Santa en el sur de España con devotos fustigándose o con cadenas en los pies. Seamos capaces de ir más allá y vivir este acontecimiento no sólo como un acto de fe ni como una fiesta, sino como unos días donde grandes obras de arte son sacadas a la calle para la admiración de muchos.

ELs OLoRs i LeS vEuS De rOdOReDa...

Els diaris La vanguardia i l’Avui es feien eco des d’ahir de l’exposició Mercè Rodoreda. La mort de la innocència que el Palau Robert de Barcelona oferirà des d’avui fins al 15 de juny. L’exposició tracta sobre quatre de les principals novel·les de Mercè Rodoreda: La Plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra.

L’objectiu de la mostra és evocar l’atmosfera interior que el propi lector s’autocrea en llegir cadascuna de les obres d’aquesta autora, tot donant a conèixer la complexitat de l’imaginari de Rodoreda. Per la seva banda, Marina Gustà, la comissària de la mostra, ha declarat que l’objectiu de l’activitat és “despertar la curiositat” entre els lectors i fomentar la lectura. L’exposició està dividida en quatre espais molt diferenciats. S’ha escollit un laberint per La Plaça del Diamant, un bosc per La mort i la primavera, una casa per Mirall trencat i un camí per Quanta, quanta guerra. Per recrear aquestes quatre novel·les, els espais compten amb olors, veus en off, objectes, imatges i fragments literaris.

L’exposició no pretén ni molt menys donar una visió global i poc concreta de l’obra de Rodoreda, sinó més bé trencar amb l’estereotip d’innocència que s’associa a l’autora. En aquest sentit, Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, ha assegurat que la gent tendeix a veure en Rodoreda a una “escriptora innocent” i en realitat l’autora té una “rebotiga” que obliga al lector a fer “un esforç per anar més enllà”.

La mostra del Palau Robert és una de les peces integradores de l’Any Rodoreda, iniciativa organitzada per la Fundació Mercè Rodoreda, la Institució de Lletres Catalanes i el Institut Ramon Llull. A la vegada, dins d’aquesta activitat s’inclouen altres exposicions, espectacles, actes acadèmics, produccions audiovisuals i tallers educatius.