ToP 5 bLoGs CuLtUrALs...

Són molts els blogs oberts pels meus companys per reflexionar sobre el periodisme cultural: teatre, exposicions, música, cinema... Alguns blogs m’han captivat pels seus textos i l’estil literari, altres per la seva estètica i, alguns, per ambdues coses.

Retalls de cultura és el títol escollit per l’Alba Carmona per titular el seu blog. Es tracta d’un blog que dóna tranquil·litat al llegir-lo amb tot tan ben organitzadet. És un blog molt original. Els retalls de cultura, així és com anomena ella els seus textos, estan classificats per Internet, llibres, música, televisió... A més a més, l’Alba regala una agenda de cinema amb les últimes estrenes d’interès. Té un estil literari molt personal i utilitza molt les metàfores i les comparacions, recursos que fan créixer en qualitat els seus retalls.

Segons l’Alba, Comentari cultural, el blog de la Maria Àngela Tous, és el mirall dels seus retalls de cultura. És cert. Totes dues tenen un estil molt semblant, tot i que de la Maria Àngela destaco un estil més irònic. A Comentari cultural s’ofereixen temes molt diferents, des d’anàlisis de programes de televisió fins a reflexions dels orígens de Cristòfor Colom.

Contes des quatre saisons és el reflex més proper a la seva autora, Marina Laboreo. Aquest blog captiva als seus lectors per la sensibilitat de l’autora i el seu idealisme cultural, negant-se a viure la cultura des d’una òptica comercial i de masses. La Marina ens ofereix un resum de la cultura amb sabor a hivern, primavera, estiu i tardor.

Vaig riure molt amb el títol del blog d’en Robert Sendra, Pardals al cap. Aquest blog m’agrada per la seva heterogeneïtat i per la seva actualitat. En Robert penja molts vídeos per il·lustrar els seus textos i potencia la participació amb enquestes sobre els Oscar, la televisió o el cinema.

Per últim, dels companys de la tarda, m’agradaria destacar el blog Lidia Expósito, Bcn culture 08. Vull destacar aquest blog pel seu toc periodístic. És un blog cultural, sí, però en ell es comenten l’art i la cultura des d’una òptica periodística que m’agrada. A més a més, Lidia Expósito ofereix molts links d’interès en el seu blog per estar informats de l’actualitat cultural i per visitar obres de teatre, cinema, concerts...

L'ErA dELs AmAtEuRs...

El passat 24 d’abril sortia publicat a El País un article titulat Gracias y desgracias de Internet. L’autora és Victoria Combalía, crítica i professora d’art. En el seu text, Combalía exposa que Internet “no sólo está lleno de informaciones falsas, sino también de tonterías”. A l’article cita a Andrew Keen, autor del llibre The cult of the amateur. Keen vaticina que cap a l’any 2010 hi hauran prop de 500 blogs fonamentats en opinions d’amateurs, que no fan res més que confondre al lector. Combalía va més enllà d’aquesta afirmació i exposa que “llega el dominio de los simios, es decir, de los amateurs”.

Com es pot veure, o millor dit llegir, Victoria Combalía formaria part dels partidaris d’una cultura d’elit que molts interpretarien com una cultura poc democràtica on només uns quants tenen el poder de manifestar la seva opinió i el seu coneixement de forma que aquest sigui reconegut i acceptat per la resta de la comunitat.

La figura dels gatekeepers en els mitjans tradicionals, sobretot a la premsa, impedeix que es publiqui informació que no s’avingui amb la línia editorial del mitjà o informació no considerada oficial per l’origen de les fonts. L’alternativa a aquesta situació és Internet. Aquest mitjà permet que tothom pugui expressar-se creant-se el seu propi espai: fòrums, blogs, pàgines web...

És cert que aquesta hiperinformació desemboca en què certs continguts són falsos i a causa d’aquest excés d’informació és impossible contrastar-la tota. La solució no és menysprear Internet o els creadors de blogs (els simios de Combalía), sinó aprendre a jerarquitzar informació. És cert que no tots els blogs són de qualitat, però seria una injustícia posar-li la mateixa etiqueta a tots.

La pregunta és: Com aprendre a seleccionar i jerarquitzar informació? Un company de classe proposava que a les escoles els nens tinguessin una assignatura que els ensenyés els criteris a seguir per seleccionar la informació adient per a documentar-se pels seus treballs. Personalment, dono suport a aquesta proposta. D’aquesta manera, els nens creixeran amb un esperit crític vers la informació que apareix en els mitjans de comunicació, aprendran a distingir URLs de referència i a contrastar almenys amb dues fonts la informació que els interessi.

De la mateixa forma que no tot el que apareix escrit en un diari és cert i tendeix a ésser cregut, malgrat que en ell s’hi exposi únicament la versió oficial de la realitat que ens envolta, és ridícul negar fonts d’informació alternatives que puguin proporcionar altres punts de vista no contemplats pels grans creadors de la opinió pública.

FoToGrAmAs...

És una de les revistes espanyoles de cinema més importants juntament amb Cinemanía. Fotogramas va ser fundada el 1946 de la mà de Antonio Nadal Rodó i el seu actual director és Toni Ulled Nadal. Les opinions dels crítics de Fotogramas són molt tingudes en compte per les distribuïdores cinematogràfiques i els mitjans de comunicació. Cada any tenen lloc els premis Fotogramas de Plata i els Fotogramas en Corto per premiar els curtmetratges del cinema espanyol.

Fotogramas es presenta com la “revista de cinema més venuda i prestigiosa d’Espanya, representant des de fa 60 anys de l’actualitat del setè art als seus espectadors”. La revista compta amb una audiència de 559.000 lectors i una difusió de 10.162 exemplars. La seva periodicitat és mensual, tot i que va ser un setmanari fins l’any 1981, i el seu preu és de 2,70 euros. El format de la revista és de 22,8 cm x 30 cm. El paper de les cobertes és brillant i el paper de la tripa és mat. L’enquadernació és a l’americana. La facturació publicitària de Fotogramas és de 7,5 milions d’euros amb 805 pàgines de publicitat anuals. El públic objectiu de la revista son dones i homes de classe alta i classe mitjana-alta de 20 a 35 anys.

Després de més de 60 anys de vida, la publicació ha evolucionat molt i ara s’ocupa dels nous suports cinematogràfics, com la televisió, el vídeo, Internet i el DVD. La pàgina web de la revista és www.fotogramas.es .

La revista acostuma a tenir 164 pàgines, però és possible que s’abastin les 184 pàgines si la revista fa algun especial sobre un festival o uns premis. De les 164 pàgines originals, entre 50 i 55 pàgines són publicitat. Els percentatges d’ocupació de la publicitat és d’un 40% aproximadament.

El percentatge d’ocupació del text a la revista Fotogramas és del 55% i la imatge té un percentatge d’ocupació del 45%. Aquests percentatges poden variar a favor de la imatge en les entrevistes i reportatges. Així doncs, en aquestes seccions la imatge pot arribar a obtenir un percentatge d’ocupació del 60% i el text, un 40%.

Fotogramas és una de les revistes cinematogràfiques més veteranes en el panorama espanyol. Compta amb col·laboradors habituals molt experienciats i amb molta trajectòria, com Jordi Costa, Esteve Riambau o David Broc. A més a més, la revista disposa de corresponsals a Londres, París, Nova York i Los Ángeles.

L’oferta temàtica de la revista pel que fa a les seccions és molt àmplia i, sobretot, s’han de destacar els reportatges i les entrevistes. Això no obstant, la revista està derivant a seccions sensacionalistes que poc aporten a l’anàlisi del cinema, ja sigui espanyol o estranger. Comparar dos actors per les semblances físiques que puguin tenir, explicar possibles romanços entre personatges del setè art com si fos una revista del cor o analitzar la moda i estil d’una actriu són temes superflus que poc tenen a veure amb una primera línia editorial de Fotogramas com a revista de cinema de qualitat.

Pel que fa al paper de la dona en aquesta revista, s’abusa de la faceta eròtica de la dona. A les entrevistes i reportatges sempre s’utilitzen fotos bastants suggeridores. A més a més, a la secció de Zona Caliente el número de fotografies amb dones despullades és superior al d’homes.

És obvi que Fotogramas compta amb un excel·lent capital humà i, per aquest motiu, la direcció i els caps de secció haurien d’incitar als seus redactors a realitzar una anàlisi de qualitat del cinema i no una anàlisi dels aspectes més morbosos del setè art.

VaLoRaCiOnS cOnStRuCtiVeS?

Molt de temps ha passat de la primera edició d’Operación Triunfo presentada per Carlos Lozano i emesa per Televisió Espanyola. Ja són sis les edicions d’aquest programa i enrere queden molts dels triunfitos com Naim Thomas, Mireia o Geno. Alguns d’ells com Bisbal, Chenoa, Bustamante i la nostra Rosa d’Espanya han vist créixer considerablement els seus ingressos i han enlluernat amb els seus concerts i cançons a molts fans. El resultat de la indústria d’OT són aquestes sis edicions.

Enrere han quedat també els alumnes assenyats de l’acadèmia que escoltaven sense dir ni piu el veredicte del jurat. Al mateix temps, també ha quedat enrere el jurat educat que tractava de ser el menys cruel possible amb les seves valoracions. Ara i des de l’anterior edició d’OT ha arribat la generació Risto Mejide, en la qual allò que està de moda són els productes publicitaris, el to gamberro i les provocacions.

Algunes de les frases a les quals ens tenia acostumats el senyor Risto és: “Eres como un consolador. Perfecta en la ejecución, pero tremendamente fría en el sentimiento.” Així és com aquest membre del jurat va valorar una de les actuacions de Lorena, una de les concursants de l’any passati guanyadora de la cinquena edició d’OT.

Del que no hi ha cap dubte és de què Risto Mejide ha creat tot un fenomen, un producte com diria ell. Va arribar un moment en què la gent no posava Tele 5 per veure cantar als concursants, sinó per veure les valoracions del senyor Mejide. Arriba un punt en què el morbo de veure al membre d’un jurat deixar l’autoestima d’un concursant pel terra és més emocionant i distrau més que una actuació perfectament afinada.

No obstant, el producte Mejide va passar de la seva fase de llançament i creixement a una nova fase de maduresa quan una càmera indiscreta va gravar les xuletes de Risto Mejide. Es va descobrir, doncs, que les valoracions d’aquest membre del jurat tan carismàtic no eren fruit de la reflexió després de l’anàlisi de les diverses actuacions, sinó que ja les portava preparades de casa fos quina fos la interpretació musical que realitzessin els concursants.

Risto Mejide ha tornat a la càrrega en la sisena edició d’OT d’enguany en una nova etapa de renovació del seu producte. Continua sent un tant groller i provocador, però presenta cert aire més tolerant i respectuós. L’única cosa que queda ara per saber és quants triunfitos passaran de l’èxit de l’acadèmia a l’oblit en aquesta nova edició d’Operación Triunfo.

Aquí us deixo amb algunes de les valoracions que el senyor Risto Mejide va regalar als concursants de la sisena edició de OT de l’any passat:

NaVaLLa PrEviSiBLe...

ANY

2007

DURACIÓ

117 min.

PAÍS Estats Units

DIRECTOR Tim Burton

GUIÓ John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler)

MÚSICA Stephen Sondheim

FOTOGRAFIA Dariusz Wolski

REPARTIMENT Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman, Timothy Spall

PRODUCTORA DreamWorks Pictures / Warner Bros. Pictures

WEB OFICIAL http://www.sweeneytoddmovie.com/

Dirigida per Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman y Timothy Spall entre d’altres, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha obtingut dos Globus d’Or, al millor actor i a la millor pel·lícula, i un Oscar a la millor direcció d’art.

Es tracta d’un musical basat en l’obra d’Stephen Sondheim i Hugh Wheeler que narra la història del barber Benjamin Barker (Johnny Depp), el qual és empresonat a causa d’una falsa acusació per part del jutje Turpin. L’objectiu real del jutge és quedar-se amb la bonica dona del barber i la seva filla. Després de quinze anys de malson, Barker torna a la seva barberia del carrer Fleet amb la intenció de recuperar a la seva esposa i la seva filla i venjar-se del jutge Turpin. No obstant, descobreix que la seva dona ha mort i que la seva filla viu tancada contra la seva voluntat a la casa del jutge. Mrs Lovett (Helena Bonham Carter) ajudarà en la seva venjança al barber, el qual canviarà el seu nom pel de Sweeney Todd.

No és la primera vegada que Johnny Depp i Tim Burton treballen junts. Ja ho van fer a Eduardo Manostijeras (1990), Ed Wood (1994), Sleepy Hollow (1999), Charlie y la fábrica de chocolate (2005) i La novia cadáver(2005). Tampoc és la primera vegada que el director obté tota mena de lloances pel seu treball. Efectivament, la pel·lícula és brillant pel que fa a la producció i direcció artística, però hi ha certs aspectes a millorar.

Per començar, en cap moment es deixa clar quina és l’acusació per la qual Benjamin Barker és condemnat a passar quinze anys a la presó. Queda una mica inverosímil que la única raó del captiveri sigui que un jutge s’enamorés d’una dona casada i es volgués lliurar del marit de qualsevol forma. Es tracta, doncs, d’un aspecte de l’argument poc meditat i treballat.

En segon lloc i encara que es tracti d’un musical, l’excessiva freqüència d’actuacions musicals resulten una mica cansades per l’espectador. A més a més, el contingut en si de la lletra és massa repetitiu i fa que el desenvolupament de la trama, bastant previsible d’altra banda, sigui encara més lent arribant a gairebé dues hores de film.

Per últim i des del meu punt de vista, el final defrauda una mica a l’espectador. Després de dues hores d’observació de les lentes gestes de Barker per aconseguir la seva venjança, la impaciència del barber li jugarà una mala passada que deixa un regust amarg a l’espectador. A més, la història paral·lela de la seva filla amb un jove pretendent queda oblidada en el film sense que l’espectador arribi a saber ben bé com acaba.

En definitiva, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha estat una obra molt ben rebuda tant per la crítica nord-americana com per l’espanyola, però potser li falta una mica d’acció i els números musicals allarguen excessivament una trama que, d’altra banda, és massa simple com per abusar del temps real que dura el seu desenvolupament.

ENTREVISTA a Àngel Quintana, coordinador del cicle Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin, avui.

Àngel Quintana: “Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu i l’art inconfusible d’aquest cineasta”.

1) Chaplin en imatges és la primera gran exposició dedicada a aquest director de cinema a Espanya. En quins punts s’ha basat la col·laboració entre Fundació “la Caixa” i NBC Photographie?

NBC Photographie ha estat qui ha produït l’exposició. Fundació “la Caixa” ha fet una adaptació del projecte enfocat al públic del nostre país. Per exemple, hem afegit una secció dedicada a la relació de Chaplin amb Espanya, a la incidència que va tenir el personatge de Charlot en el públic de l’època i a com és va utilitzar la imatge de Charlot com a reclam publicitari.

2) Tenint en compte que gran part dels 300 documents que conformen l’exposició són custodiats per la família de Chaplin, ha estat molt difícil l’obtenció d’aquest material inèdit?

Al contrari. És gràcies a la família que ha estat possible fer l’exposició. Hi ha material inèdit, com per exemple les pàgines dels àlbums Keystone, que per primera vegada es mostren al nostre país. La resta potser és material poc conegut, més que no pas inèdit com per exemple alguns dels extractes de pel·lícules que mostrem a l’exposició.

3) Quin és l’objectiu exacte del cicle? Què es pretén mostrar al públic?

L’objectiu és proporcionar al públic una interpretació sobre Chaplin a partir de la qual poder reflexionar. Chaplin arriba a tothom, no només a la generació que va créixer amb ell. Chaplin és molt més que Charlot i s’ha insistit molt en aquest sentit. Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu que vol intervenir en la societat del seu temps i sobretot remarcar l’art inconfusible d’aquest cineasta. Per això hem acompanyat l’exposició de conferències, per aprofundir més i crear més reflexió.

4) Quins criteris s’han seguit a l’hora de crear la temàtica de les diferents sales de l’exposició?

L’exposició mostra els grans temes al voltant de Chaplin, tant des de la vessant d’actor com de director i també el personatge que es va convertir en icona del segle XX. El comissari tenia interès en presentar com sorgeix Charlot, com i per què es transforma, quines contribucions va fer Chaplin al cinema i per què el seu èxit va provocar la persecució dels sectors conservadors dels Estats Units. La part final tracta del discurs de Charlot. Amb l’arribada del cinema sonor Chaplin va rebre pressions perquè fes parlar al seu personatge, però ell es va resistir. Chaplin pensava que el seu llenguatge del cos era més universal que la parla i sabia que en el moment en què Charlot parlés, el personatge moriria.

5) En el plantejament de les diferents activitats es nota una gran preocupació per arribar a un públic molt divers. Quines han estat les activitats del cicle amb més èxit (familiars, escolars, per a la gent gran, conferències i exposició)?

La veritat és que totes les nostres activitats han tingut molta acceptació entre el públic. L’exposició ha rebut moltes visites i a les conferències ha assistit una mitjana de entre 70 i 80 persones. No està gens malament. El més positiu ha estat el públic fidel que hem tingut. La gent ha respost molt bé al cicle i l’ha seguit. M’agrada trobar cares conegudes a les conferències. Hem tingut de tot: gent gran, universitaris, estudiants que feien el treball de recerca sobre Chaplin...

6) Correspon el perfil del públic objectiu del cicle amb el públic real que s’ha acostat a seguir-lo?

CaixaForum té un públic molt heterogeni que no busca un públic especialitzat, a diferència d’altres centres com el CCCB. Jo pensava que tindríem un públic gran, però m’ha sorprès l’acceptació que ha tingut el cicle entre la gent jove.

“Aquesta exposició ha estat un bombó”

7) Quins criteris s’han utilitzat en l’elecció dels temes i dels conferenciants?

Els temes estan pactats amb els conferenciants. Hi ha una proposta de noms i evidentment, la fundació “la Caixa” permet treballar amb professionals de nivell internacional, com el biògraf David Robinson. Molts dels conferenciants, a més de ser especialistes en el tema, són amics meus i diguem que contactar amb ells ha estat fàcil. He intentat donar temes molt concrets per evitar conferències repetitives i donar una visió més àmplia de Chaplin sobre el seu llenguatge, gestualitat, compromís social...

8) Es va produir algun canvi de calendari per problemes personals d’alguns conferenciants. Ha influït negativament aquesta circumstància en la realització del cicle?

No, va ser un canvi d’últim moment perquè Sánchez-Biosca va tenir problemes familiars. L’única solució possible va ser canviar la data de la meva conferència sobre El gran dictador per la de Sánchez-Biosca. Vam solucionar ràpidament el problema, ja que sabíem que tindríem públic.

9) Tenint en compte que part de l’èxit d’una exposició consisteix en el seu enteniment per part del públic, l’exposició Chaplin en imatges ha estat dirigida per cinèfils i crítics d’art o bé per especialistes en comunicació?

Ha estat dirigida per un especialista en cinema, però en aquest cas he de dir que és una persona que sap comunicar molt bé. Suposo que això ha servit per fer aquesta activitat tan entenedora. Aquesta exposició ha estat un bombó. Potser els assistents més cinèfils han trobat a faltar més fragments de pel·lícules, però el nostre objectiu era arribar a un públic heterogeni, al públic de CaixaForum.

10) Quin balanç fa del cicle?

Estic molt content, tant per l’èxit del cicle com per la meva experiència personal. Jo mateix he après moltes coses noves sobre Chaplin i l’estic mirant d’una altra manera.

ChArLeS cHaPLiN PeR A tOtHoM...

Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin avui és el nom del cicle que ha tingut per objectiu mantenir viu l’esperit i l’obra del cineasta, la personalitat de Charlot i la seva evolució i essència. El cicle també ha tingut per objectiu destacar el caràcter mediàtic i la proximitat al públic de Chaplin, de la mateixa manera que el compromís social que el cineasta va assumir en molts dels seus films com Temps Moderns (1934) o El gran dictador (1940). Paral·lelament a la faceta d’actor i director de Chaplin, el cicle també ha posat l’accent en la figura humana tot destacant la caça de bruixes i el linxament que va patir l’artista als Estats Units de la mà de McCarthy. El cicle recull el naixement d’aquesta estrella, la trajectòria i el final de la seva carrera mitjançant diverses activitats.

L’exposició Chaplin en imatges consta de més de 300 documents inèdits com fotografies o fragments de films, entre d’altres. Aquesta activitat destaca per la claredat i la fàcil comprensió del vocabulari emprat i dista molt d’una altra exposició oferta pel Caixa Fòrum, Els Prínceps Etruscos, en la qual s’ha de fer un màster per entendre tots els tecnicismes que s’utilitzen. Chaplin en imatges és una exposició molt extensa en què els 50 minuts que dura la visita guiada no són suficients per copsar el significat de cada imatge.

A banda de l’exposició, el cicle ha comptat amb sis conferències de la mà dels especialistes més destacats a nivell nacional i internacional de l’obra de Chaplin. Tots ells fan un repàs dels aspectes més essencials del seu art tot oferint una multiplicitat de facetes a partir de l’expressió corporal, la comicitat, l’atracció visual, l’excentricitat, la poesia, la política i el compromís social. Alguns dels conferenciants més destacats que el cicle ha tingut el plaer de convidar han estat Augusto Sainati, professor de semiòtica de la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols, i David Robinson, biògraf de Chaplin. Les conferències van ser brillants, però els interminables torns de preguntes, en molts casos repetitives, van contribuir a donar un regust amarg que motivava a l’abandonament de les xerrades. Fins i tot, en alguns casos els conferenciants feien cara de pensar: si us plau, que ningú més aixequi el braç!

A més a més, els assistents del cicle també han pogut gaudir d’altres activitats complementàries com el visionat del film The kid (1921) amb acompanyament musical, tallers familiars i escolars amb materials didàctics i cafè-tertúlies per a la gent gran. La gran virtut d’aquest cicle és, doncs, el seu esforç per arribar a un públic ampli i heterogeni. Malgrat que el cicle ha estat organitzat per cinèfils no ha estat dirigit a experts en Chaplin, sinó a qualsevol persona que hagi volgut anar més enllà de la icona.

El director i productor de cinema Billy Wilder va declarar una vegada que “en crear a Chaplin, Déu estava en mot bona forma” i que “necessitaria un o dos segles per aconseguir crear un altre geni d’aquesta alçada”. Efectivament, en algunes de les conferències com De Charlot a Chaplin: avantguarda i humanisme ja va quedar clar que cap altra cineasta ha pogut assimilar-se al gran Chaplin i tothom que hagi seguit les activitats del cicle ho haurà pogut constatar per si mateix.