...CULTURA ÉS ALLÒ QUE QUEDA DESPRÉS D'HAVER OBLIDAT ALLÒ QUE ES VA APRENDRE...
André Maurois



miércoles, 21 de mayo de 2008

El CòMiC...


Manuel Barreo és llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de Sevilla i avui ha realitzat una conferència a la Sala de Graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre el gènere de la historieta. La conferència ha estat presentada pel professor de la UAB, José María Perceval.

La introducció del professor Perceval s’ha basat en destacar que el còmic ha format part tant de la cultura d’elit com de la cultura de masses i que a través del seu humor s’han transmès arquetips sobre els diferents col·lectius socials, produint en alguns casos exclusió.

Manuel Barrero ha coincidit amb Perceval en què el còmic té un gran potencial comunicatiu a través de les imatges i del seu escàs text. A més a més, la historieta té la qualitat de poder comunicar diferents situacions amb una sola imatge, tot potenciant la imaginació i la capacitat lectora. A Espanya no hi ha una tradició consolidada de la cultura del còmic i els principals consumidors d’aquest gènere són nens i nenes i adolescents. Els esquemes narratius de les historietes són simples i en alguns casos s’assemblen a sèries i programes de televisió com 7 Vidas, Aída o Cámera Café perquè s’utilitzen personatges amb un perfil molt marcat i seqüències molt concretes.



Malgrat aquest potencial comunicatiu, la historieta és un gènere marginal a Espanya. En els darrers anys s’utilitzen les eines de mercat i triomfen personatges com Spiderman o Batman. No hi ha una veritable ciència sobre la historieta en el nostre país. Suposadament el primer còmic espanyol data de 1865, però ningú l’ha vist. Així doncs, es considera que el primer còmic del nostre país data de 1880, Granizada del català Apel·les Mestres.

Actualment, la historieta i l’esfera d’Internet coexisteixen. El cert és que hi ha pocs treballs d’investigació i tesis doctorals sobre la historieta i Internet podria ajudar a la difusió d’aquests treballs i al seu augment. La guía del cómic és una pàgina web de referència a Espanya. El projecte de Manuel Barrero, Tebeosfera, té l’objectiu d’escriure articles que serveixin per a la posteritat, per poder llegir-los sempre. Tebeosfera va tenir un punt d’inflexió l’any 2004 (Manuel Barrero es volia fer càrrec de les seves filles) i va tornar a renéixer amb l’objectiu de donar a conèixer la historieta des d’un punt de vista científic.




A Espanya hi ha un total de 415 webs dedicades a la historieta. L’aportació de Wikipèdia en aquest sentit és molt pobre pel que fa al nombre reduït de fitxes i perquè aquestes han estat elaborades per aficionats. Tebeosfera pretén començar de zero i crear un bon catàleg de còmics actualitzats amb el temps.

Actualment, 50 persones treballen activament en aquest projecte a Espanya. No obstant, Tebeosfera compta amb col·laboradors de tot el món, des de Suècia fins a Chile. Tebeosfera no té ànim de lucre i no s’utilitza la publicitat com a font de finançament, ja que el projecte costa mensualment uns 30€.

Amb projectes com Tebeosfera s’espera que el còmic arreli en la cultura espanyola amb un tractament científic i seriós que trenqui la imatge de què els aficionats al còmic són uns freakis.

La CulTuRa ViStA pEr Azúa...

El terme cultura és tant ampli a l’actualitat que és difícil, fins i tot, definir aquest concepte. En el seu article publicat a El País el passat 10 de maig, Félix Azúa (Llicenciat i doctorat en Filosofia, professor d’Estètica i col·laborador habitual de El País), es lamenta d’aquest fet i es posiciona en contra de la cultura de masses.

Azúa també té una posició molt crítica quant a la unió de democràcia i cultura, ja que creu que aquesta unió pot produir desequilibris. A més a més, l’Estat pot utilitzar les seves polítiques culturals com un mecanisme per manipular i controlar a la societat, societat entesa per Azúa com una massa. Aquest autor fins i tot s’atreveix a afirmar que hi ha una espècie de conspiració per estendre els fenòmens culturals i el control de l’Estat.

En el seu article, Félix Azúa també ataca a la mercantilització de la cultura i està en contra dels beneficis econòmics que els empresaris obtenen amb aquesta transacció. Ataca les subvencions, el cinema català i la protecció a la propietat intel·lectual promoguda per l’SGAE. Azúa diferencia entre productes culturals que són mercaderia (el patrimoni nacional, la identitat nacional, etc.) i productes culturals que no són mercaderia, però no especifica quins productes culturals són aquests últims.

Azúa creu que la democràcia cultural ho convertirà tot en mercaderia. Estem d’acord en què en certa manera, la cultura és un negoci subvencionat, però això tampoc és un fet negatiu. La gent demana cada dia més cultura. Així ho demostra el fet que la lectura va créixer un 7% l’any passat, que els màsters han augmentat en un 35% la seva oferta i que els museus de Barcelona van obtenir l’any passat un total de 23 milions de visites.

domingo, 11 de mayo de 2008

L'arT de L'EnTrEviStA aMb víCtOr aMELa...

Em va agradar molt veure a Víctor Amela en la nostra facultat fent-nos una xerrada sobre l’art de fer una bona entrevista. Dic que fer una bona entrevista és un art perquè sovint no és gens fàcil aprofundir en els secrets més íntims del personatge que volem entrevistar, que el personatge se senti còmode i sigui capaç d’explicar la seva història amb tot luxe de detalls. En moltes ocasions, un bon text periodístic deixar de ser-ho si no conté una bona història humana que provoqui a la reflexió, al dubte, a la qüestió...

Així doncs, el periodista de La Contra de La Vanguardia va explicar que aquest espai del diari va néixer com un espai d’entrevista destinat a personatges famosos. No obstant, poc a poc es van adonar que les vides anònimes també resultaven interessants pels lectors. D’aquesta manera, van començar a rebre correus electrònics de persones que mereixien tenir una espai a La Contra per explicar la seva història. Aquest fet és molt positiu, ja que trenca amb l’elitisme. Ara no només els personatges famosos i amb notorietat pública tenen dret a expressar la seva veu en un mitjà de comunicació tan consolidat com és La Vanguardia, sinó que la pròpia gent del carrer també té l’oportunitat de fer valer la seva història.

Com transcriure una entrevista? Amela és partidari de la manipulació perquè, sovint, és necessari fer més curta l’entrevista i saber transmetre al lector en poques paraules allò que l’entrevistat ha declarat en una hora d’entrevista. No obstant, el que segons Víctor Amela no es pot consentir mai és tergiversar i canviar el significat i la intenció amb què s’han fet les declaracions. Sempre s’ha d’entendre el per què de l’entrevista i el significat de la mateixa. Així doncs, després de la comprensió del contingut es passa a la compressió i transcripció.

Per acabar, Víctor Amela ens convida a publicar una entrevista per la història humana en si mateixa i no pels beneficis econòmics que amb ella es puguin aconseguir. Tampoc es tracta de fer entrevistes de promoció, com seria el cas d’una entrevista feta a un escriptor que acaba de publicar la seva darrera obra. Així doncs, com a futurs periodistes que som, hem de tenir en compte que més enllà de la notorietat i dels interessos econòmics, allò que realment fa una bona entrevista és una història humana interessant, real i captivadora.


viernes, 9 de mayo de 2008

L'eDiCiÓ a BaRcELoNa...


Avui a dos quarts d’una del migdia ha tingut lloc en la Sala de Juntes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB una altra conferència de les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats 2008. La xerrada es titulava Barcelona, capital editorial i ha estat moderada per David Barba, professor de Periodisme i Humanitats de la UAB. Els convidats han estat Sergio Vila-Sanjuán (coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia), Enrique Murillo (director del màster d’Edició de la UAB) i Glòria Gutiérrez (directora de l’agència literària Carmen Balcells).

Després de les típiques presentacions, David Barba ha llançat una pregunta: “Perquè Barcelona i no Madrid? Vila-Sanjuán ha argumentat que Barcelona té una relació ininterrompuda d’edició de llibres des de fa 500 o potser 1.000 anys. Primer van ser els llibres en llatí, després en català i després en castellà, fet que junt amb la creació de les primeres indústries editorials com Salvat i Espasa va fer de Barcelona una ciutat editora de referència per Hispanoamèrica. Glòria Gutiérrez ha coincidit amb Vila-Sanjuán en què malgrat que Barcelona i Madrid sempre han competit, la capital espanyola lidera pel que fa als llibres de text i Barcelona guanya en competència intel·lectual. En la seva primera intervenció, Enrique Murillo també ha volgut destacar que “el teixit humà de l’edició està a Barcelona”.

Murillo ha volgut, sobretot, deixar clar que l’edició és un art i un negoci on la persona i la seva intuïció són imprescindibles, ja que l’edició no és una ciència. En referència al periodisme, Vila-Sanjuán ha comentat que la premsa cultural és una creació de la democràcia, ja que durant el franquisme els diaris no tenien una secció cultural diària ni periodistes especialitzats en cultura. Entre els anys 1975 i 1985 l’Estat es va convertir en un estat cultural. Els suplements culturals van agafar en un primer moment un to elitista. Més tard, es va decidir canviar aquest to per arribar al gran públic.

Enrique Murillo creu que actualment ens trobem en un “moment preciós” de la indústria editorial. La tirada inicial d’un llibre és de 3.000 exemplars i acostumen a vendre’s uns 1.000 exemplars. Murillo explica que de l’última novel·la de Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel, s’han venut un milió d’exemplars i s’han reimprès uns 300.000 exemplars més. En aquest sentit, Glòria Gutiérrez ha discrepat totalment amb Murillo i creu que en lloc d’un moment preciós es tracta d’un “moment extrem i delicat” en què els llibres dels escriptors consagrats es venen molt i en què els llibres dels escriptors menys coneguts no es venen res perquè no troben el seu espai entre el públic. A més, la directora de l’agència literària Carmen Balcells creu que “s’ha de lluitar contra la massificació de la lectura”. Segons ella, ha crescut el nombre de lectors, però tots ells llegeixen el mateix i “això no és bo per a la diversitat ni per a la formació dels lectors”. Segons Vila-Sanjuán, Espanya ha millorat moltíssim els seus índexs de lectura i, tot i que no s’arriba al nivell suec, s’ha arribat al 50% de lectors “correctes”. L’augment de les biblioteques ha tingut una especial incidència en aquest sentit.

Per acabar, m’agradaria recordar algunes de les paraules d’Enrique Murillo. Segons ell, un bon llibre té la capacitat de canviar el món i de no deixar un buit quan s’acaba, ja que un llibre ens condueix cap a un altre llibre. El millor de tot això és que avui dia tenim la sort de disposar, tal i com diu Murillo, de grans obres per vuit euros.

jueves, 8 de mayo de 2008

"L'aRt Ha De Ser AmOrAL"...

És amoral l’art? Reflexions sobre els límits de la creativitat. Aquest és el títol de la conferència que ha tingut lloc avui a les 12.30 hores a la sala de graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els conferenciants han estat Hernán Migoya (director de cinema, escriptor i autor de còmics) i Eloy Fernández (escriptor i professor d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra). Entre ells seia David Barba, professor de Periodisme Cultural i Humanitats a la UAB.

No ha mancat una breu introducció dels conferenciants entre rialles per part de David Barba. Després de recordar la polèmica suscitada pels llibres de Migoya Todas putas i Putas es poco, aquest ha començat la seva exposició.

Migoya ha començat fent al·lusió a la seva visió crítica vers la Facultat de Ciències de la Comunicació, d’on ell va sortir fa uns quinze anys, argumentant que els docents “haurien d’ensenyar a pensar”. En referència al tema de la conferència, Hernán Migoya ha declarat que “l’art ha de ser amoral”, en el sentit en què no s’ha de deixar influir per les lleis imperants del moment perquè aquestes són cambiants. No obstant, el director de cinema és conscient de què això és gairebé impossible, de la mateixa forma que és impossible l’objectivitat en el periodista. Segons Migoya, el periodista ha de ser conscient de la seva subjectivitat i no actuar com un militant del seu mitjà de comunicació. El periodista ha de ser independent èticament tot i compartir la ideologia del mitjà pel qual treballa. Migoya creu que l’amoralitat com a concepte és estúpid perquè l’art sempre es jutja amb les lleis morals de l’avui i aquestes poden no ser les mateixes que les de demà.

El director de cinema creu que la cultura té una gran influència política. Afirma haver renunciat al seu poder d’autor literari per dedicar-se exclusivament a ser escriptor de ficció. És conscient de tota la polèmica sorgida al seu voltant per les seves obres citades anteriorment, Todas putas i Putas es poco, i argumenta que avui dia “si no surts a televisió no ets ningú”.

Per parlar de moral o d’immoralitat ha fet referència a la revista El Jueves. Migoya creu que la portada de l’exemplar segrestat no era immoral perquè simplement es tractava d’un dibuix que feia una senzilla paròdia sense atemptar contra la intimitat de cap membre de la família reial. Migoya es mostra sorprès davant del tractament que van fer els mitjans de comunicació sobre aquest tema. Per començar, va ser precisament un programa telebasura com Aquí hay tomate un dels defensors de la democràcia i de la revista El Jueves. El País, El Mundo i El Periódico de Catalunya van adoptar posicions semblants en els seus editorials: feien una lectura moral, no qualitativa, de la portada qualificant-la de “porqueria”. En el cas de El Periódico de Catalunya, al diari li semblava malament la portada perquè es tractava d’un acudit sexual i lamentava el segrest de la revista, no per la vulneració al dret de llibertat d’expressió, sinó perquè d’aquesta manera es donava més publicitat a la publicació. Migoya es sorprenia perquè comprovava d’aquesta manera que l’esquerra pensava exactament igual que la dreta, tot i anar de progressista. Per la seva banda, el diari ABC també es posicionava moralment en contra de El Jueves, però almenys aquesta posició és coherent i honesta amb la seva línia editorial. En canvi, El País i El Periódico de Catalunya van de progressistes, però comparteixen la mateixa moral que els diaris propers a la dreta.

Eloy Fernández ha explicat la moralitat de l’art a partir de la sàtira. Segons ell, la sàtira crea una complicitat negativa amb el lector i és això, juntament amb la seva subjectivitat, allò que la diferencia d’altres gèneres. Hi hauria dos tipus de sàtira: un tipus de sàtira poc agressiva i indirecta i una altra que fa judicis privats i assenyala amb el dit. Un exemple del primer tipus de sàtira seria la sèrie de dibuixos animats Los Simpson. Tot i que aquests dibuixos tenien un discurs més radical en un principi, el cert és que s’ha anat codificant l’humor que acompanya la trama. D’aquesta manera, els comentaris dels personatges són bromes que poden ser acceptades per les persones al·ludides. La sèrie Padre de familia, en canvi, forma part del segon tipus de sàtira, molt més escatològica i agressiva.

La sàtira és, segons Eloy Fernández, un gènere minoritari que permet assenyalar els defectes d’algú o fer-los visibles en tothom. Així doncs, la sàtira té com a conseqüència la negació de les jerarquies.

Tot i que David Barba feia menció en la seva presentació a possibles desavinences entre els dos conferenciants, el cert és que tant Hernán Migoya com Eloy Fernández han coincidit en què l’art hauria de ser amoral tot i la seva dificultat.

miércoles, 7 de mayo de 2008

L'AgÈnCiA EuRoPa...

Marina i Lidia Gazzo són dues germanes hereves de l’Agència Europa, fundada l’any 1953 pel seu pare, Emmanuel Gazzo, i Ferdinando Riccardi. L’Agència Europa ha estat guardonada aquest any per l’Associació de Periodistes Europeus i la seva presidenta, la periodista i corresponsal Teresa Carreras, ha estat l’encarregada de donar el premi a les germanes Gazzo.

L’Agència Europa és una empresa familiar que es va establir primerament a Luxemburg i després es va traslladar a Brussel·les cap als anys 60. El butlletí de l’Agència, Europe Daily Bulletin, s’escriu en francès i posteriorment es traduït a l’anglès i a l’italià. Actualment, els lectors poden llegir el butlletí en paper o en la versió electrònica. El butlletí intenta donar una cobertura global dels 27 països membres de la Unió Europea. Segons Teresa Carreras, l’èxit de l’Agència Europa es troba en què “darrere d’aquest projecte professional hi ha un gran projecte empresarial”.

Segons Lidia i Marina Gazzo, en les últimes dècades hi ha hagut un canvi en la informació motivat per les pròpies institucions arran de l’aparició de la figura del portaveu i de la multiplicació de funcionaris. Això ha fet que la informació sigui molt tècnica i que el periodista necessiti un temps per adaptar-se al nou mètode.

Els lectors del Europe Daily Bulletin es caracteritzen per estar interessats en els detalls de l’activitat de la Unió Europea i, per aquest motiu, la informació donada per l’Agència Europa és molt precisa. Es diferencia molt la informació de la opinió i es publiquen editorials quatre vegades a la setmana, fet molt valorat pels lectors. De fet, alguns experts consideren que l’Agència Europa és l’inici de la creació d’una opinió pública europea i aquest és precisament el compromís de les germanes Gazzo. En tots els editorials del butlletí hi ha un component de memòria història per tal que els lectors puguin analitzar millor la realitat. Marina i Lidia Gazzo destaquen, sobretot, la independència de la seva agència gràcies al finançament propi.

El treball de l’Agència Europea no és gens fàcil. La multiplicitat de les fonts és un fet positiu, però a vegades la pluralitat de visions que aporten els estats membre de la UE dóna la sensació de què es parla d’una Europa diferent. Els periodistes han d’informar de les noves adhesions a la UE i això significa un augment dels actors a cobrir, sense prejudicis i entenent les seves posicions. Les germanes Gazzo comentaven a la conferència en pla anecdòtic que quan entren nous membres als grups polítics del Parlament Europeu, sovint els periodistes no saben pronunciar o escriure bé els seus noms i, fins i tot, a vegades confonen a les persones de sexe (no saben si es tracta d’un home o d’una dona pel nom). Malgrat que la majoria de les fonts de l’Agència Europea són institucionals i oficials, també s’aposta pel periodisme d’investigació.

Per tot això que explico sembla gairebé inabastable treballar en el projecte de Marina i Lidia Gazzo. No obstant, les germanes declaren no demanar experiència als seus periodistes, però sí un gran coneixement d’idiomes, economia i dret constitucional. I és que per entendre l’aparell de la UE fa falta saber molt més a banda de teories de la comunicació.

miércoles, 30 de abril de 2008

ToP 5 bLoGs CuLtUrALs...

Són molts els blogs oberts pels meus companys per reflexionar sobre el periodisme cultural: teatre, exposicions, música, cinema... Alguns blogs m’han captivat pels seus textos i l’estil literari, altres per la seva estètica i, alguns, per ambdues coses.

Retalls de cultura és el títol escollit per l’Alba Carmona per titular el seu blog. Es tracta d’un blog que dóna tranquil·litat al llegir-lo amb tot tan ben organitzadet. És un blog molt original. Els retalls de cultura, així és com anomena ella els seus textos, estan classificats per Internet, llibres, música, televisió... A més a més, l’Alba regala una agenda de cinema amb les últimes estrenes d’interès. Té un estil literari molt personal i utilitza molt les metàfores i les comparacions, recursos que fan créixer en qualitat els seus retalls.

Segons l’Alba, Comentari cultural, el blog de la Maria Àngela Tous, és el mirall dels seus retalls de cultura. És cert. Totes dues tenen un estil molt semblant, tot i que de la Maria Àngela destaco un estil més irònic. A Comentari cultural s’ofereixen temes molt diferents, des d’anàlisis de programes de televisió fins a reflexions dels orígens de Cristòfor Colom.

Contes des quatre saisons és el reflex més proper a la seva autora, Marina Laboreo. Aquest blog captiva als seus lectors per la sensibilitat de l’autora i el seu idealisme cultural, negant-se a viure la cultura des d’una òptica comercial i de masses. La Marina ens ofereix un resum de la cultura amb sabor a hivern, primavera, estiu i tardor.

Vaig riure molt amb el títol del blog d’en Robert Sendra, Pardals al cap. Aquest blog m’agrada per la seva heterogeneïtat i per la seva actualitat. En Robert penja molts vídeos per il·lustrar els seus textos i potencia la participació amb enquestes sobre els Oscar, la televisió o el cinema.

Per últim, dels companys de la tarda, m’agradaria destacar el blog Lidia Expósito, Bcn culture 08. Vull destacar aquest blog pel seu toc periodístic. És un blog cultural, sí, però en ell es comenten l’art i la cultura des d’una òptica periodística que m’agrada. A més a més, Lidia Expósito ofereix molts links d’interès en el seu blog per estar informats de l’actualitat cultural i per visitar obres de teatre, cinema, concerts...