And ThE OsCar GoEs To...

Malgrat que la vaga de guionistes va impedir la celebració dels Globus d’Or, no ha passat el mateix amb els Oscar. La vuitantena entrega anual es va celebrar sense imprevistos el passat 24 de febrer al Teatre Kodak en tornar els guionistes de Hollywood als seus llocs de treball després de 100 dies de vaga.

Un dels beneficiats de la nit dels Oscar va ser Javier Bardem, que va guanyar l’Oscar al millor actor pel seu paper a la pel•lícula dels germans Coen, No es país para viejos. Bardem va recollir el premi de les mans de Jennifer Hudson i va fer un discurs mig en anglès, mig en espanyol. L’actor va bromejar sobre el seu pentinat a la pel•lícula afirmant que era un dels pitjors looks que havia portat durant la seva vida i... no seré jo qui li porti la contrària. Bardem va dedicar el seu guardó als germans Coen, als seus companys i a la seva mare, com no podia ser d’una altra manera.

En la seva categoria, el nostre espanyol de moda competia amb Casey Affleck per El asesinato de Jesse James; Philip Seymour Hoffman per La guerra de Charlie Wilson; Hal Holbrook per Hacia rutas salvajes y Tom Wilkinson per Michael Clayton. S’ha de dir que Bardem ja va optar a l’Oscar l’any 2001 pel seu paper a la pel•lícula Antes que anochezca, de Julian Schnabel.

De moment, la trajectòria de Bardem és un èxit internacional amb 16 guardons obtinguts als Estats Units (entre ells un Globus d’Or i el premi del Sindicat d’Actors d’Estats Units) i el Bafta britànic. A més, amb aquest últim Oscar aconseguit per Bardem, el cinema espanyol ja en disposa de setze. Alguns dels espanyols guardonats amb un Oscar són Pedro Amodóvar, José Luis Garci, Fernando Trueba y Luis Buñuel.

Per acabar, destacar la intervenció a la gala de l’humorista i presentador del programa de televisió The Daily Dhow, Jon Stewart. El presentador va aportar un to àgil entre les actuacions musicals i els interminables discursos d’agraïment. No obstant, la successió de la gala dels Oscar va demostrar el poc temps que van tenir els guionistes per preparar-la a causa de la seva vaga.

¿DeCaDèNciA CuLtUrAL?

Una de les escriptores més importants de la literatura catalana, Isabel-Clara Simó, va declarar que en la indústria cultural catalana dels nostres temps rebre una bona o mala crítica va en funció de “si ets de la colla o no”. Simó no s’equivoca en la seva afirmació i el pitjor de tot és que desgraciadament això que diu no només és aplicable a Catalunya, sinó també a Espanya.

Ens trobem en un moment en què la literatura i les arts han perdut primacia per deixar pas al màrqueting i a la competència de vendes. S’ha deixat de banda l’estil, la forma, la correcció, l’adequació... Allò que realment importa ara és tenir llest el llibre en el termini fixat perquè estigui a la botiga el dia que toca. La inspiració no ha de ser ja un problema. Als escriptors d’avui en dia ja no els fa por el temible full en blanc. Això ja ha passat a la història. Ara els escriptors disposen de referents i a vegades no tenen problemes a recórrer al plagi, encara que aquest sigui tímid.

De fet, un altre fenomen que ha vingut de la mà del màrqueting han estat els quick books. Estic parlant de llibres els textos dels quals estan escrits des de fa temps. L’únic que els falta són els primers paràgrafs, paràgrafs que es deixen pel moment de la publicació per tal que els llibres puguin encaixar amb l’actualitat. Un cop més, el temps i l’acompliment del contracte tenen més protagonisme que el contingut.

A això mateix es refereix l’article Libros, publicat a La Vanguardia el 29 d’octubre de 1999. A llibres formats a partir de textos que posteriorment s’han dividit en capítols per arribar al número de pàgines estipulat i, així, poder enviar-se a l’editorial.

A continuació us deixo amb una petita entrevista a Manuel García Viñó, escriptor i crític literari i d’art. Es tracta d’una entrevista molt interessant en què García Viñó reconeix la mediocritat per la qual està passant la literatura espanyola a causa de potenciar la quantitat en lloc de la qualitat.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=25210

Aquesta visió és exagerada o pel contrari disposeu d’obres actuals que encara tinguin el poder d’absorbir-vos en la seva història?

CulTuRa HeiAn...

El període predecessor al període Heian, el període Nara (710-794) es va caracteritzar per grans disturbis i alteracions de la pau. En canvi, el període Heian (794-1192) va estar marcat per la fi de les lluites pel tro i per l’acumulament de poder sota una única família: la família Fujiwara. Els Fujiwara van romandre al poder més de tres segles i aquesta estabilitat va ajudar a la cort imperial Heian a prosperar. De fet, Heian significa pau en japonès.

La sobirania residia en l’emperador, però aquest va perdre poder a favor dels Fujiwara. La dona de l’emperador sempre era una dona provinent de la família Fujiwara. No obstant, malgrat que els Fujiwara i la família de l’emperador estaven unides a través de les dones, eren considerades famílies diferents.

El govern Heian va dependre en gran mesura dels servents o samurais. En un principi, els samurais eren servents de l’emperador, però es van anar convertint en exèrcits privats i lligats a l’aristocràcia. S’ha de dir també que els primers samurais no eren nobles ni cultes, sinó que eren grangers i la seva funció principal era matar a altres samurais d’exercits enemics.

El poder dels Fujiwara va desaparèixer cap a l’any 1068, quan l’emperador Go-Sanjo va pujar al tro i va governar el país en solitari tot reprimint la influència dels Fujiwara. Aquesta família no va poder controlar a l’emperador Go-Sanjo com havien fet amb altres emperadors. De fet, Go-Sanjo va ser el primer emperador que no va néixer d’una mare Fujiwara des del segle IX.

A la cort Heian les persones no es distingien pels seus diners, sinó pel seu origen social. Els japonesos i la cort Heian, especialment les dones, van contribuir al desenvolupament d’una cultura independent a la cultura xinesa imperial. La llengua de la cort Heian era el xinès, idioma prohibit a les dones perquè aquestes no estaven autoritzades a parlar de temes prosaics. Aquestes dones van desenvolupar una cultura amb valors i conceptes únicament japonesos. Alguns dels valors eren el miyabi o elegància, makoto o simplicitat i aware o sensibilitat. Així doncs, aquestes dones crearen la figura d’un home japonès ideal i mític capaç d’ésser sensible. Aquest home, però, no es corresponia amb la realitat.

Els diaris (nikki) de les dones eren grans obres literàries. En aquests diaris es parlava de paisatges, de vestits de seda, de l’amor, de la vida... Les novel·les de l’època també il·lustren certs problemes com la mancança d’un mitjà d’intercanvi econòmic sòlid o el terror a fer un viatge nocturn pels assaltants. Dues dones de finals del segle X i principis del segle XI van exposar els seus punts de vista sobre la vida i l’enamorament a la cort Heian en obres com El llibre del coixí, de Sei Shonagon, i Novel·la de Genji, de Murasaki Shikibu. A més, les pintures eren colorides i tractaven sobre la vida a la cort i sobre històries de temples i santuaris, ja que durant el període Heian va aflorar el budisme.

En definitiva, la cultura Heian era una cultura d’elit, però democràtica. És pretenia cultivar al poble, però només alguns sectors van arribar als estadis superiors de coneixement. No saber escriure versos podia significar perdre un gran i alt càrrec a la cort Heian. Es tractava d’una competència intel·lectual constant en què la cal·ligrafia, la poesia o el vestit eren art. De fet, aquells qui dominaven aquestes arts eren considerats “bones persones”. La cort Heian era una cultura d’elit i també una cultura perversa, perquè es considerava per sobre d’una massa que no comprenia els seus productes culturals.

BenViNgUtS...

Quan vaig haver d’escollir entre les diverses modalitats de Periodisme Especialitzat I (polític, econòmic, societat i cultura) ràpidament em vaig decantar per la vessant cultural. En aquest tercer curs de Periodisme ja faig suficients assignatures relacionades amb política i al llarg de la carrera també he fet assignatures relacionades amb economia i societat. En canvi, creia necessària una assignatura relacionada amb la cultura per aprofundir en els meus coneixements sobre ella.

D’aquí ve la direcció del meu blog i el nom del meu blog: Perduda entre la cultura. He escollit aquest nom amb la intenció de reflectir que estic sumida en un caos cultural. Em fa falta un esperit crític vers la cultura que només aconseguiré una vegada conegui diversitat de productes culturals, així com les indústries culturals de les quals provenen.

Donat que entre els objectius d’aquesta assignatura es troba la investigació i anàlisi d’activitats, indústries i productes culturals espero aconseguir l’esperit crític del qual parlava en el paràgraf anterior. De moment, us avanço que el meu blog pretén ajudar a persones que, com jo, se senten perdudes entre la cultura i que volen posar una mica d’ordre en el seu caos particular amb algunes aportacions culturals.

Si algú té curiositat pel nom que he escollit per firmar els textos d’aquest blog, heu de saber que Aline Charigot va ser l’amant del pintor francès Pièrre-Auguste Renoir. Vaig interpretar a aquesta dona en una pràctica de ràdio que les meves companyes i jo vam fer i que ens va portar estones molt bones. Des d’aleshores sóc Aline per molta gent i he decidit ser-ho també per la gent que llegeixi aquest blog.

Respecte a la cita de benvinguda és d’André Maurois, pseudònim d’Émile Herzog, biògraf, novel·lista i assagista francès. M’agrada aquesta cita perquè va molt més enllà de la instrucció i la formació per quedar-se amb el bagatge que obté cadascú dels ensenyaments de la vida.

Això és tot. Només us volia dir: BENVINGUTS A TOTS!