És amoral l’art? Reflexions sobre els límits de la creativitat. Aquest és el títol de la conferència que ha tingut lloc avui a les 12.30 hores a la sala de graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els conferenciants han estat Hernán Migoya (director de cinema, escriptor i autor de còmics) i Eloy Fernández (escriptor i professor d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra). Entre ells seia David Barba, professor de Periodisme Cultural i Humanitats a la UAB.
No ha mancat una breu introducció dels conferenciants entre rialles per part de David Barba. Després de recordar la polèmica suscitada pels llibres de Migoya Todas putas i Putas es poco, aquest ha començat la seva exposició.
Migoya ha començat fent al·lusió a la seva visió crítica vers la Facultat de Ciències de la Comunicació, d’on ell va sortir fa uns quinze anys, argumentant que els docents “haurien d’ensenyar a pensar”. En referència al tema de la conferència, Hernán Migoya ha declarat que “l’art ha de ser amoral”, en el sentit en què no s’ha de deixar influir per les lleis imperants del moment perquè aquestes són cambiants. No obstant, el director de cinema és conscient de què això és gairebé impossible, de la mateixa forma que és impossible l’objectivitat en el periodista. Segons Migoya, el periodista ha de ser conscient de la seva subjectivitat i no actuar com un militant del seu mitjà de comunicació. El periodista ha de ser independent èticament tot i compartir la ideologia del mitjà pel qual treballa. Migoya creu que l’amoralitat com a concepte és estúpid perquè l’art sempre es jutja amb les lleis morals de l’avui i aquestes poden no ser les mateixes que les de demà.
El director de cinema creu que la cultura té una gran influència política. Afirma haver renunciat al seu poder d’autor literari per dedicar-se exclusivament a ser escriptor de ficció. És conscient de tota la polèmica sorgida al seu voltant per les seves obres citades anteriorment, Todas putas i Putas es poco, i argumenta que avui dia “si no surts a televisió no ets ningú”.
Per parlar de moral o d’immoralitat ha fet referència a la revista El Jueves. Migoya creu que la portada de l’exemplar segrestat no era immoral perquè simplement es tractava d’un dibuix que feia una senzilla paròdia sense atemptar contra la intimitat de cap membre de la família reial. Migoya es mostra sorprès davant del tractament que van fer els mitjans de comunicació sobre aquest tema. Per començar, va ser precisament un programa telebasura com Aquí hay tomate un dels defensors de la democràcia i de la revista El Jueves. El País, El Mundo i El Periódico de Catalunya van adoptar posicions semblants en els seus editorials: feien una lectura moral, no qualitativa, de la portada qualificant-la de “porqueria”. En el cas de El Periódico de Catalunya, al diari li semblava malament la portada perquè es tractava d’un acudit sexual i lamentava el segrest de la revista, no per la vulneració al dret de llibertat d’expressió, sinó perquè d’aquesta manera es donava més publicitat a la publicació. Migoya es sorprenia perquè comprovava d’aquesta manera que l’esquerra pensava exactament igual que la dreta, tot i anar de progressista. Per la seva banda, el diari ABC també es posicionava moralment en contra de El Jueves, però almenys aquesta posició és coherent i honesta amb la seva línia editorial. En canvi, El País i El Periódico de Catalunya van de progressistes, però comparteixen la mateixa moral que els diaris propers a la dreta.
Eloy Fernández ha explicat la moralitat de l’art a partir de la sàtira. Segons ell, la sàtira crea una complicitat negativa amb el lector i és això, juntament amb la seva subjectivitat, allò que la diferencia d’altres gèneres. Hi hauria dos tipus de sàtira: un tipus de sàtira poc agressiva i indirecta i una altra que fa judicis privats i assenyala amb el dit. Un exemple del primer tipus de sàtira seria la sèrie de dibuixos animats Los Simpson. Tot i que aquests dibuixos tenien un discurs més radical en un principi, el cert és que s’ha anat codificant l’humor que acompanya la trama. D’aquesta manera, els comentaris dels personatges són bromes que poden ser acceptades per les persones al·ludides. La sèrie Padre de familia, en canvi, forma part del segon tipus de sàtira, molt més escatològica i agressiva.
La sàtira és, segons Eloy Fernández, un gènere minoritari que permet assenyalar els defectes d’algú o fer-los visibles en tothom. Així doncs, la sàtira té com a conseqüència la negació de les jerarquies.
Tot i que David Barba feia menció en la seva presentació a possibles desavinences entre els dos conferenciants, el cert és que tant Hernán Migoya com Eloy Fernández han coincidit en què l’art hauria de ser amoral tot i la seva dificultat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario