La sobirania residia en l’emperador, però aquest va perdre poder a favor dels Fujiwara. La dona de l’emperador sempre era una dona provinent de la família Fujiwara. No obstant, malgrat que els Fujiwara i la família de l’emperador estaven unides a través de les dones, eren considerades famílies diferents.
El govern Heian va dependre en gran mesura dels servents o samurais. En un principi, els samurais eren servents de l’emperador, però es van anar convertint en exèrcits privats i lligats a l’aristocràcia. S’ha de dir també que els primers samurais no eren nobles ni cultes, sinó que eren grangers i la seva funció principal era matar a altres samurais d’exercits enemics.
El poder dels Fujiwara va desaparèixer cap a l’any 1068, quan l’emperador Go-Sanjo va pujar al tro i va governar el país en solitari tot reprimint la influència dels Fujiwara. Aquesta família no va poder controlar a l’emperador Go-Sanjo com havien fet amb altres emperadors. De fet, Go-Sanjo va ser el primer emperador que no va néixer d’una mare Fujiwara des del segle IX.
A la cort Heian les persones no es distingien pels seus diners, sinó pel seu origen social. Els japonesos i la cort Heian, especialment les dones, van contribuir al desenvolupament d’una cultura independent a la cultura xinesa imperial. La llengua de la cort Heian era el xinès, idioma prohibit a les dones perquè aquestes no estaven autoritzades a parlar de temes prosaics. Aquestes dones van desenvolupar una cultura amb valors i conceptes únicament japonesos. Alguns dels valors eren el miyabi o elegància, makoto o simplicitat i aware o sensibilitat. Així doncs, aquestes dones crearen la figura d’un home japonès ideal i mític capaç d’ésser sensible. Aquest home, però, no es corresponia amb la realitat.
Els diaris (nikki) de les dones eren grans obres literàries. En aquests diaris es parlava de paisatges, de vestits de seda, de l’amor, de la vida... Les novel·les de l’època també il·lustren certs problemes com la mancança d’un mitjà d’intercanvi econòmic sòlid o el terror a fer un viatge nocturn pels assaltants. Dues dones de finals del segle X i principis del segle XI van exposar els seus punts de vista sobre la vida i l’enamorament a la cort Heian en obres com El llibre del coixí, de Sei Shonagon, i Novel·la de Genji, de Murasaki Shikibu. A més, les pintures eren colorides i tractaven sobre la vida a la cort i sobre històries de temples i santuaris, ja que durant el període Heian va aflorar el budisme.
En definitiva, la cultura Heian era una cultura d’elit, però democràtica. És pretenia cultivar al poble, però només alguns sectors van arribar als estadis superiors de coneixement. No saber escriure versos podia significar perdre un gran i alt càrrec a la cort Heian. Es tractava d’una competència intel·lectual constant en què la cal·ligrafia, la poesia o el vestit eren art. De fet, aquells qui dominaven aquestes arts eren considerats “bones persones”. La cort Heian era una cultura d’elit i també una cultura perversa, perquè es considerava per sobre d’una massa que no comprenia els seus productes culturals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario