És més que sabut que la gran majoria de lectors compren el diari amb el qual s’identifiquen ideològicament. També hi ha, per suposat, qui li agrada comprar-se cada dia un diari diferent per poder comparar la cobertura informativa que cada mitjà fa de la realitat en què vivim. S’ha de dir, és clar, que els primers corren el risc de perdre’s grans seccions i suplements de la competència si únicament consumeixen un diari específic.
El professor de Producció Periodística, Xavier Mas, ens va dir que el suplement cultural que fa l’ABC és un dels millors suplements culturals que tenim a Espanya. No obstant, segurament molta gent desconeix aquest suplement per no voler comprar un diari tradicional de dretes com és l’ABC.
He visitat la versió digital del suplement i, efectivament, comparteixo l’opinió del professor Mas. La pàgina web està molt ben estructurada. No cal anar obrint un pdf i un altre sinó que els articles estan dividits en diferents seccions a la pàgina d’inici: Libres, Teatre, Art, Música, Cine, Arquitectura i Disseny, Firmes, Internet i Còmic. Es tracta, doncs, d’una classificació molt àmplia i exhaustiva de la qual poden gaudir els lectors.
A diferència d’altres suplements culturals, l’ABCD no fa ús de la pedanteria i d’excessius tecnicismes que puguin dificultar la comprensió dels lectors. Sí que és cert, d’altra banda, que en determinats temes, sobretot a Música, es fan determinades al·lusions a autors no excessivament coneguts que el lector pot no conèixer. També cal destacar l’estil de l’ABCD i és que en aquest suplement no trobem crítiques ni articles sobre les típiques pel·lícules de cartellera, sinó que es potencien obres d’autors menys populars i es va més enllà de la moda del moment.
L’enquesta de Virgin Travel Insurance feia palès l’opinió dels turistes anglesos sobre les Rambles de Barcelona: una de les quatre atraccions turístiques més decebedores del món. No obstant això, no trobaràs gaire lògica en aquesta apreciació si un dia et dediques a passejar per les Rambles.
El passeig de Barcelona està ple de gent, paradetes, floristes, quioscos i les famoses estàtues vivents de les Rambles. Sens dubte, les estàtues són una icona del passeig pels turistes de tot el món. La gent passa per davant seu, s’hi acosta i observa durant uns minuts el seu espectacle. Els més generosos deixen alguna monedeta i les estàtues ho agraeixen amb un canvi de moviment o deixant-se fer una fotografia.
Sovint ens quedem amb la part més superficial de les estàtues i només els hi dediquem un breus instants sense acabar de copsar el sentit de la seva actuació. Darrera de les estàtues vivents hi ha grans artistes que veuen en la seva obra molt més que un simple hoby. A les Rambles hi ha grans professionals provinents del teatre o del món de la dansa que pretenen mostrar el seu art a tot aquell qui tingui una estoneta.
Les estàtues vivents de les Rambles són un fenomen artístic de masses en si mateixes. Tothom qui ve a Barcelona no s’atreveix a marxar sense veure-les en persona. Aquests artistes perfeccionen cada dia la seva obra per aportar algun element diferent que renovi l’espectacle. Aguanten sense moure gairebé ni una pestanya per sorprendre després a l’espectador amb un moviment inesperat. Així doncs, les estàtues vivents de les Rambles no només són un art, sinó que també formen part de la cultura catalana i són una icona del passeig barceloní més visitat a nivell mundial.
Actualment, estem assistint a una espècie d’explosió artística freakie que té com a principals mitjans difusors la televisió i Internet. Són molts els programes on podem d’actuacions sense solta ni volta d’individus que creuen posseir un art.
Un exemple seria el programa televisiu de Cuatro, Tienes Talento, on un jurat avalua les actuacions d’aquell qui es presenta i determina si té o no té talent. El guanyador de l’edició s’endurà cap a casa una substanciosa quantitat de diners, 150.000 euros. Efectivament, és cert que algunes de les persones que es presenten a aquests tipus de certàmens sí que demostren tenir una gran destresa en jocs de màgia, acrobatisme, contorsionisme, cant... D’altres, per no dir la gran majoria, farien millor de no presentar-se. El cert és que tinc un dubte. No sé si aquests últims individus pretenen viure simplement una experiència i gaudir d’uns pocs segons de fama, o bé creuen seriosa i profundament que a la sang que corre per les seves venes hi ha un cert component artístic que han de compartir amb la resta de la societat. No es tracta, és clar, de ser egoistes. Faltaria més!
Així, aquí tinc el plaer de presentar-vos un vídeo on un individu es presenta al programa comentat anteriorment, Tienes Talento. La seva gran gesta? Tirar-se pets sense parar controlant el ritme de les seves ventositats. Les reaccions del jurat van ser diverses: rialles i desaprovació. A continuació podeu veure vosaltres mateixos a l’home que està orgullós de saber com tirar-se un bon pet:
Si comencem a parlar de freakis, no acabem. La llista d’exemples és molt més que llarga. El que m’agradaria també comentar-vos en aquesta entrada és la cançó que ens representarà aquest any al Festival d’Eurovisió, que tindrà lloc el 24 de maig a Belgrad.
Al final, entre totes les candidatures ha guanyat, gràcies als espectadors de TVE, Rodolfo Chikilicuatre amb Baila el chiki chiki. Chikilicuatre és un dels personatges del programa de Buenafuente, a La Sexta. La indumentària d’aquest individu recorda a la d’Elvis Presley, amb un gran tupè, patilles quilomètriques, ulleres enormes i una guitarra petita de joguina. Aquí ho podeu veure:
El propi Chikilicuatre i els mitjans de comunicació han declarat que Espanya ha demostrat tenir sentit de l’humor amb aquesta elecció. Jo afegeixo que Espanya ha demostrat la seva voluntat de fer el ridícul al festival europeu o, si més no, que no li importa els resultats a Eurovisió. Tampoc cal, però, posar-nos les mans al cap perquè si la Rosa d’Espanya no ho va aconseguir, potser el Baila el chiki chiki ens porta a guanyar Eurovisió. I és que senyors i senyores, els freakis estan de moda!
Què és el Kitsch? Sincerament, jo no n’havia sentit a parlar fins dilluns passat a la classe de periodisme cultural. El Kitsch defineix a un tipus d’art considerat una mera còpia d’un estil ja existent. També hi ha experts que utilitzen aquest terme per referir-se a un estil passat de moda o de mal gust.
El Kitsch no pretén assemblar-se a l’art o a la cultura oficial. Al contrari, la intenció estètica d’aquest estil és diferenciar-se’n. Alguns autors com Theodor Adorno, representant de l’Escola de Frankfurt, han considerat aquest tipus d’art com un perill per la cultura perquè era formalment incoherent i només servia per donar a la gent alguna cosa per mirar. És més, per Adorno el Kitsch era una paròdia de la consciència estètica.
El Kitsch ha permès democratitzar l’art, cosa que també ha comportat que la gent consideri que gairebé tot avui en dia és art. Les manifestacions artístiques s’han tornat superficials i moltes vegades tenen mal gust. És el cas del fragment de la pel·lícula d’Amodóvar Pepi, Lucy, Bom y otras chicas del montón, visionat a classe, en què es veu a una jove Alaska pixant a sobre d’una pobra dona a qui sembla agradar-li aquesta escena escatològica. Encara no us escandalitzeu, hi ha molt més. La seqüència següent mostra a Alaska donant-li un moc acabat de sortir del forn a la mateixa dona, la qual se’l menja sense fer gaires miraments.
Pedro Almodóvar és un dels més grans representants espanyols del Kitsch i no dubta en afirmar: "Amaba mucho el Kitsch, y era natural incluirlo en mis películas. Los objetos y decoraciones kitsch servían para definir mis gustos y mis personajes". No considero que el Kitsch sigui un art ni molt menys (almenys no el Kitsch d’Almodóvar), però sí cultura. Evidentment, és una cultura que arriba a tothom, però és una expressió feta amb molt mal gust. La intenció d’Amodóvar és trencar amb el cinema tradicional espanyol i incloure escenes que escandalitzin perquè la gent no està acostumada a veure-les a la gran pantalla. En el fons, el que fa aquest autor és donar al públic allò que vol: escenes íntimes i morboses.
Per la meva banda, només diré que el Kitsch d’Almodóvar té molt mal gust. Aquí us deixo amb una petita mostra perquè jutgeu per vosaltres mateixos.
Henry Darger (1892-1973) és un dels màxims exponents de l’art marginal. No va tenir precisament una vida fàcil: la seva mare va morir quan ell tenia quatre anys, mai va conèixer a la seva germana i el seu pare el va internar en un orfenat quan ja no va poder fer-se càrrec del seu fill. Posteriorment, Darger va ser ingressat en un psiquiàtric, del qual es va escapar als setze anys.
D’aquesta manera, l’artista va començar a realitzar dibuixos i activitats manuals per poder subsistir amb la seva venda. Darger es va anar convertint en un personatge estrambòtic, assistint a missa cinc vegades al dia, col·leccionant escombraries del carrer i tenint com a únic amic a William Shloder, el qual volia formar amb Darger una Societat Protectora de Nens. Darger vivia sol i els seus llogaters van ser qui descobriren l’obra secreta de l’artista i qui ajudessin a la difusió de la mateixa. Així, Darger no és només una referència de l’art marginal, sinó que fins i tot l’American Folk Museum va inaugurar l’any 2002 un Centre d’Estudis Henry Darger.
Darger es va allunyar d’això que anomenem cultura oficial i va desenvolupar la seva obra totalment al marge de qualsevol tipus d’institució artística. L’obra de l’artista és una mostra del seu propi món interior, dels seus sentiments i pensaments més profunds. Les il·lustracions de l’autor estaven fetes amb retalls de revistes i llibres i en elles s’hi posa especial èmfasi en l’ús del color. Això queda reflectit en la seva obra La Història de les Vivians, la qual simbolitza un planeta que orbita al costat de la Terra i poblat per habitants catòlics. Les Vivians són set princeses que es subleven contra el règim d’esclavitud infantil imposat. Els nens lluiten amb armes contra els seus enemics, però moren en combat després de ser torturats. Aquestes tortures i batalles poden haver estat inspirades en la història cristiana. Un altre fet estrany de la seva obra és que les figures femenines estan dibuixades amb òrgans sexuals masculins.
A la pregunta feta a classe sobre si considerava art o no la manifestació de Darger, vaig dir que no tot aclarint que em calien més coneixements sobre el tema. Pensava que es tractava d’una obra morbosa. Tot al contrari. Aprofundir sobre la vida d’aquest autor i la seva obra m’ha servit per adonar-me de la riquesa de la mateixa. L’obra de Darger és la representació dels episodis més cruels de la seva vida, dels abusos que va patir de petit a l’orfenat. El patiment dels nens és el seu propi patiment. A La Història de les Vivians s’evidencia els estats mentals de l’autor, el seu món interior. Potser Darger no va tenir contacte amb les elits culturals de la seva època ni va comptar amb gaires recursos per realitzar la seva obra, però precisament és aquí on rau la importància i la vàlua de les seves manifestacions culturals. L’art marginal no té per què tenir una consideració inferior a l’art oficial.
Sé que Los crímenes de Oxford no és precisament una estrena, però volia expressar la meva opinió sobre aquesta pel·lícula en el meu blog. Sobretot, perquè molts crítics com per exemple Carlos Boyero, del diari El País, han quedat sorpresos per aquest últim treball del director Álex de la Iglesia. Molts dels seguidors d’aquest director no han reconegut en Los Crímenes de Oxford,vuitè projecte per a la gran pantalla i segon internacional després de Perdida Durango, el seu segell d’origen.
Los crímenes de Oxford està basada en la novel·la de Guillermo Martínez, Crímenes imperceptibles. El film explica la història d’un estudiant nord-americà anomenat Martin (Elijah Wood) que va a estudiar a Oxford perquè vol que el prestigiós professor Arthur Seldom (John Hurt) dirigeixi la seva tesi matemàtica. En Martin viu amb una noia jove, un tant estranya, i la mare d’aquesta (Julie Cox), viuda d’un dels matemàtics que va desxifrar el Codi Enigma de la Segona Guerra Mundial i amiga del professor Seldom. La tesi del Martin passa a un segon pla en el moment en què ell i el professor troben a la pobre viuda morta a casa seva, després que Seldom rebés una nota advertint que aquest assassinat era el primer d’una llarga llista. D’aquesta manera, en Martin i el professor s’inicien en una investigació per saber qui està darrera d’aquests assassinats utilitzant codis matemàtics. Així, en Martin també coneix a una bonica infermera protagonitzada per Leonor Watling.
Pel que fa al treball del director, molts dels seguidors incondicionals d’Álex de la Iglesia han trobat a faltar l’humor cínic que l’ha caracteritzat en films anteriors com La comunidad o El día de la bestia. Això, com tot en aquesta vida, és relatiu. Així, aquells qui vagin a veure Los Crímenes de Oxford sense saber gaire de l’imaginari del director ni de la seva trajectòria sortiran satisfets del seu darrer treball. No obstant, els fans del director és possible que surtin confosos en no reconèixer en aquesta última pel·lícula els codis i la tècnica d’Álex de la Iglesia.
En referència als actors, malgrat que no ho creia possible, la interpretació d’Elijah Wood va fer possible que no el veiés com un hobbit. John Hurt aporta la maduresa com a actor al film i no es pot dir el mateix de Leonor Watling. L’actriu interpreta un paper bastant mediocre en què se la utilitza com a icona sexual més que una altra cosa. Des del primer moment que surt en pantalla s’intenta potenciar la sensualitat de l’actriu, ja sigui lluint roba estreta, cuinant espaguetis gairebé despullada o fent l’amor amb el Martin. L’espectador està més atent als enormes pits de la Watling que a la trama de la pel·lícula. Tampoc ajuda gaire als espectadors espanyols el fet que Leonor Watling estigui doblada amb la veu de Phoebe, una de les protagonistes de la sèrie Friends. La veu real de l’actiu hauria donat, sens dubte, més consistència al seu paper. Julie Cox té un paper secundari al film, però interpreta majestuosament a una dona gran un tant desequilibrada i malalta.
Los crímenes de Oxford permet passar una bona estona d’intriga on deixar-se endur per la lògica matemàtica de la mà del professor Seldom i del Martin, sent espectador, d’aquesta manera, d’una espècie de duel intel·lectual més que d’una investigació d’assassinats en sèrie. Em quedo amb una frase que resumeix bé el film: “El crimen perfecto no es aquél que queda sin resolver, sino el que se resuelve con un falso culpable”.
Titol:Los crímenes de Oxford Director: Álex de La Iglesia Intèrprets: Elijah Wood, John Hurt, Leonor Watling, Julie Cox, Anna Massey, Alex Cox, Dominique Pinon, Jim Carter Gènere: Intriga Durada: 110 minuts País: Espanya, Regne Unit, França
Malgrat que la vaga de guionistes va impedir la celebració dels Globus d’Or, no ha passat el mateix amb els Oscar. La vuitantena entrega anual es va celebrar sense imprevistos el passat 24 de febrer al Teatre Kodak en tornar els guionistes de Hollywood als seus llocs de treball després de 100 dies de vaga.
Un dels beneficiats de la nit dels Oscar va ser Javier Bardem, que va guanyar l’Oscar al millor actor pel seu paper a la pel•lícula dels germans Coen, No es país para viejos. Bardem va recollir el premi de les mans de Jennifer Hudson i va fer un discurs mig en anglès, mig en espanyol. L’actor va bromejar sobre el seu pentinat a la pel•lícula afirmant que era un dels pitjors looks que havia portat durant la seva vida i... no seré jo qui li porti la contrària. Bardem va dedicar el seu guardó als germans Coen, als seus companys i a la seva mare, com no podia ser d’una altra manera.
En la seva categoria, el nostre espanyol de moda competia amb Casey Affleck per El asesinato de Jesse James; Philip Seymour Hoffman per La guerra de Charlie Wilson; Hal Holbrook per Hacia rutas salvajes y Tom Wilkinson per Michael Clayton. S’ha de dir que Bardem ja va optar a l’Oscar l’any 2001 pel seu paper a la pel•lícula Antes que anochezca, de Julian Schnabel.
De moment, la trajectòria de Bardem és un èxit internacional amb 16 guardons obtinguts als Estats Units (entre ells un Globus d’Or i el premi del Sindicat d’Actors d’Estats Units) i el Bafta britànic. A més, amb aquest últim Oscar aconseguit per Bardem, el cinema espanyol ja en disposa de setze. Alguns dels espanyols guardonats amb un Oscar són Pedro Amodóvar, José Luis Garci, Fernando Trueba y Luis Buñuel.
Per acabar, destacar la intervenció a la gala de l’humorista i presentador del programa de televisió The Daily Dhow, Jon Stewart. El presentador va aportar un to àgil entre les actuacions musicals i els interminables discursos d’agraïment. No obstant, la successió de la gala dels Oscar va demostrar el poc temps que van tenir els guionistes per preparar-la a causa de la seva vaga.
