FoToGrAmAs...

És una de les revistes espanyoles de cinema més importants juntament amb Cinemanía. Fotogramas va ser fundada el 1946 de la mà de Antonio Nadal Rodó i el seu actual director és Toni Ulled Nadal. Les opinions dels crítics de Fotogramas són molt tingudes en compte per les distribuïdores cinematogràfiques i els mitjans de comunicació. Cada any tenen lloc els premis Fotogramas de Plata i els Fotogramas en Corto per premiar els curtmetratges del cinema espanyol.

Fotogramas es presenta com la “revista de cinema més venuda i prestigiosa d’Espanya, representant des de fa 60 anys de l’actualitat del setè art als seus espectadors”. La revista compta amb una audiència de 559.000 lectors i una difusió de 10.162 exemplars. La seva periodicitat és mensual, tot i que va ser un setmanari fins l’any 1981, i el seu preu és de 2,70 euros. El format de la revista és de 22,8 cm x 30 cm. El paper de les cobertes és brillant i el paper de la tripa és mat. L’enquadernació és a l’americana. La facturació publicitària de Fotogramas és de 7,5 milions d’euros amb 805 pàgines de publicitat anuals. El públic objectiu de la revista son dones i homes de classe alta i classe mitjana-alta de 20 a 35 anys.

Després de més de 60 anys de vida, la publicació ha evolucionat molt i ara s’ocupa dels nous suports cinematogràfics, com la televisió, el vídeo, Internet i el DVD. La pàgina web de la revista és www.fotogramas.es .

La revista acostuma a tenir 164 pàgines, però és possible que s’abastin les 184 pàgines si la revista fa algun especial sobre un festival o uns premis. De les 164 pàgines originals, entre 50 i 55 pàgines són publicitat. Els percentatges d’ocupació de la publicitat és d’un 40% aproximadament.

El percentatge d’ocupació del text a la revista Fotogramas és del 55% i la imatge té un percentatge d’ocupació del 45%. Aquests percentatges poden variar a favor de la imatge en les entrevistes i reportatges. Així doncs, en aquestes seccions la imatge pot arribar a obtenir un percentatge d’ocupació del 60% i el text, un 40%.

Fotogramas és una de les revistes cinematogràfiques més veteranes en el panorama espanyol. Compta amb col·laboradors habituals molt experienciats i amb molta trajectòria, com Jordi Costa, Esteve Riambau o David Broc. A més a més, la revista disposa de corresponsals a Londres, París, Nova York i Los Ángeles.

L’oferta temàtica de la revista pel que fa a les seccions és molt àmplia i, sobretot, s’han de destacar els reportatges i les entrevistes. Això no obstant, la revista està derivant a seccions sensacionalistes que poc aporten a l’anàlisi del cinema, ja sigui espanyol o estranger. Comparar dos actors per les semblances físiques que puguin tenir, explicar possibles romanços entre personatges del setè art com si fos una revista del cor o analitzar la moda i estil d’una actriu són temes superflus que poc tenen a veure amb una primera línia editorial de Fotogramas com a revista de cinema de qualitat.

Pel que fa al paper de la dona en aquesta revista, s’abusa de la faceta eròtica de la dona. A les entrevistes i reportatges sempre s’utilitzen fotos bastants suggeridores. A més a més, a la secció de Zona Caliente el número de fotografies amb dones despullades és superior al d’homes.

És obvi que Fotogramas compta amb un excel·lent capital humà i, per aquest motiu, la direcció i els caps de secció haurien d’incitar als seus redactors a realitzar una anàlisi de qualitat del cinema i no una anàlisi dels aspectes més morbosos del setè art.

VaLoRaCiOnS cOnStRuCtiVeS?

Molt de temps ha passat de la primera edició d’Operación Triunfo presentada per Carlos Lozano i emesa per Televisió Espanyola. Ja són sis les edicions d’aquest programa i enrere queden molts dels triunfitos com Naim Thomas, Mireia o Geno. Alguns d’ells com Bisbal, Chenoa, Bustamante i la nostra Rosa d’Espanya han vist créixer considerablement els seus ingressos i han enlluernat amb els seus concerts i cançons a molts fans. El resultat de la indústria d’OT són aquestes sis edicions.

Enrere han quedat també els alumnes assenyats de l’acadèmia que escoltaven sense dir ni piu el veredicte del jurat. Al mateix temps, també ha quedat enrere el jurat educat que tractava de ser el menys cruel possible amb les seves valoracions. Ara i des de l’anterior edició d’OT ha arribat la generació Risto Mejide, en la qual allò que està de moda són els productes publicitaris, el to gamberro i les provocacions.

Algunes de les frases a les quals ens tenia acostumats el senyor Risto és: “Eres como un consolador. Perfecta en la ejecución, pero tremendamente fría en el sentimiento.” Així és com aquest membre del jurat va valorar una de les actuacions de Lorena, una de les concursants de l’any passati guanyadora de la cinquena edició d’OT.

Del que no hi ha cap dubte és de què Risto Mejide ha creat tot un fenomen, un producte com diria ell. Va arribar un moment en què la gent no posava Tele 5 per veure cantar als concursants, sinó per veure les valoracions del senyor Mejide. Arriba un punt en què el morbo de veure al membre d’un jurat deixar l’autoestima d’un concursant pel terra és més emocionant i distrau més que una actuació perfectament afinada.

No obstant, el producte Mejide va passar de la seva fase de llançament i creixement a una nova fase de maduresa quan una càmera indiscreta va gravar les xuletes de Risto Mejide. Es va descobrir, doncs, que les valoracions d’aquest membre del jurat tan carismàtic no eren fruit de la reflexió després de l’anàlisi de les diverses actuacions, sinó que ja les portava preparades de casa fos quina fos la interpretació musical que realitzessin els concursants.

Risto Mejide ha tornat a la càrrega en la sisena edició d’OT d’enguany en una nova etapa de renovació del seu producte. Continua sent un tant groller i provocador, però presenta cert aire més tolerant i respectuós. L’única cosa que queda ara per saber és quants triunfitos passaran de l’èxit de l’acadèmia a l’oblit en aquesta nova edició d’Operación Triunfo.

Aquí us deixo amb algunes de les valoracions que el senyor Risto Mejide va regalar als concursants de la sisena edició de OT de l’any passat:

NaVaLLa PrEviSiBLe...

ANY

2007

DURACIÓ

117 min.

PAÍS Estats Units

DIRECTOR Tim Burton

GUIÓ John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler)

MÚSICA Stephen Sondheim

FOTOGRAFIA Dariusz Wolski

REPARTIMENT Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman, Timothy Spall

PRODUCTORA DreamWorks Pictures / Warner Bros. Pictures

WEB OFICIAL http://www.sweeneytoddmovie.com/

Dirigida per Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman y Timothy Spall entre d’altres, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha obtingut dos Globus d’Or, al millor actor i a la millor pel·lícula, i un Oscar a la millor direcció d’art.

Es tracta d’un musical basat en l’obra d’Stephen Sondheim i Hugh Wheeler que narra la història del barber Benjamin Barker (Johnny Depp), el qual és empresonat a causa d’una falsa acusació per part del jutje Turpin. L’objectiu real del jutge és quedar-se amb la bonica dona del barber i la seva filla. Després de quinze anys de malson, Barker torna a la seva barberia del carrer Fleet amb la intenció de recuperar a la seva esposa i la seva filla i venjar-se del jutge Turpin. No obstant, descobreix que la seva dona ha mort i que la seva filla viu tancada contra la seva voluntat a la casa del jutge. Mrs Lovett (Helena Bonham Carter) ajudarà en la seva venjança al barber, el qual canviarà el seu nom pel de Sweeney Todd.

No és la primera vegada que Johnny Depp i Tim Burton treballen junts. Ja ho van fer a Eduardo Manostijeras (1990), Ed Wood (1994), Sleepy Hollow (1999), Charlie y la fábrica de chocolate (2005) i La novia cadáver(2005). Tampoc és la primera vegada que el director obté tota mena de lloances pel seu treball. Efectivament, la pel·lícula és brillant pel que fa a la producció i direcció artística, però hi ha certs aspectes a millorar.

Per començar, en cap moment es deixa clar quina és l’acusació per la qual Benjamin Barker és condemnat a passar quinze anys a la presó. Queda una mica inverosímil que la única raó del captiveri sigui que un jutge s’enamorés d’una dona casada i es volgués lliurar del marit de qualsevol forma. Es tracta, doncs, d’un aspecte de l’argument poc meditat i treballat.

En segon lloc i encara que es tracti d’un musical, l’excessiva freqüència d’actuacions musicals resulten una mica cansades per l’espectador. A més a més, el contingut en si de la lletra és massa repetitiu i fa que el desenvolupament de la trama, bastant previsible d’altra banda, sigui encara més lent arribant a gairebé dues hores de film.

Per últim i des del meu punt de vista, el final defrauda una mica a l’espectador. Després de dues hores d’observació de les lentes gestes de Barker per aconseguir la seva venjança, la impaciència del barber li jugarà una mala passada que deixa un regust amarg a l’espectador. A més, la història paral·lela de la seva filla amb un jove pretendent queda oblidada en el film sense que l’espectador arribi a saber ben bé com acaba.

En definitiva, Sweeney Todd: el barbero diabólico de calle Fleet ha estat una obra molt ben rebuda tant per la crítica nord-americana com per l’espanyola, però potser li falta una mica d’acció i els números musicals allarguen excessivament una trama que, d’altra banda, és massa simple com per abusar del temps real que dura el seu desenvolupament.

ENTREVISTA a Àngel Quintana, coordinador del cicle Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin, avui.

Àngel Quintana: “Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu i l’art inconfusible d’aquest cineasta”.

1) Chaplin en imatges és la primera gran exposició dedicada a aquest director de cinema a Espanya. En quins punts s’ha basat la col·laboració entre Fundació “la Caixa” i NBC Photographie?

NBC Photographie ha estat qui ha produït l’exposició. Fundació “la Caixa” ha fet una adaptació del projecte enfocat al públic del nostre país. Per exemple, hem afegit una secció dedicada a la relació de Chaplin amb Espanya, a la incidència que va tenir el personatge de Charlot en el públic de l’època i a com és va utilitzar la imatge de Charlot com a reclam publicitari.

2) Tenint en compte que gran part dels 300 documents que conformen l’exposició són custodiats per la família de Chaplin, ha estat molt difícil l’obtenció d’aquest material inèdit?

Al contrari. És gràcies a la família que ha estat possible fer l’exposició. Hi ha material inèdit, com per exemple les pàgines dels àlbums Keystone, que per primera vegada es mostren al nostre país. La resta potser és material poc conegut, més que no pas inèdit com per exemple alguns dels extractes de pel·lícules que mostrem a l’exposició.

3) Quin és l’objectiu exacte del cicle? Què es pretén mostrar al públic?

L’objectiu és proporcionar al públic una interpretació sobre Chaplin a partir de la qual poder reflexionar. Chaplin arriba a tothom, no només a la generació que va créixer amb ell. Chaplin és molt més que Charlot i s’ha insistit molt en aquest sentit. Hem volgut destacar el Chaplin reflexiu que vol intervenir en la societat del seu temps i sobretot remarcar l’art inconfusible d’aquest cineasta. Per això hem acompanyat l’exposició de conferències, per aprofundir més i crear més reflexió.

4) Quins criteris s’han seguit a l’hora de crear la temàtica de les diferents sales de l’exposició?

L’exposició mostra els grans temes al voltant de Chaplin, tant des de la vessant d’actor com de director i també el personatge que es va convertir en icona del segle XX. El comissari tenia interès en presentar com sorgeix Charlot, com i per què es transforma, quines contribucions va fer Chaplin al cinema i per què el seu èxit va provocar la persecució dels sectors conservadors dels Estats Units. La part final tracta del discurs de Charlot. Amb l’arribada del cinema sonor Chaplin va rebre pressions perquè fes parlar al seu personatge, però ell es va resistir. Chaplin pensava que el seu llenguatge del cos era més universal que la parla i sabia que en el moment en què Charlot parlés, el personatge moriria.

5) En el plantejament de les diferents activitats es nota una gran preocupació per arribar a un públic molt divers. Quines han estat les activitats del cicle amb més èxit (familiars, escolars, per a la gent gran, conferències i exposició)?

La veritat és que totes les nostres activitats han tingut molta acceptació entre el públic. L’exposició ha rebut moltes visites i a les conferències ha assistit una mitjana de entre 70 i 80 persones. No està gens malament. El més positiu ha estat el públic fidel que hem tingut. La gent ha respost molt bé al cicle i l’ha seguit. M’agrada trobar cares conegudes a les conferències. Hem tingut de tot: gent gran, universitaris, estudiants que feien el treball de recerca sobre Chaplin...

6) Correspon el perfil del públic objectiu del cicle amb el públic real que s’ha acostat a seguir-lo?

CaixaForum té un públic molt heterogeni que no busca un públic especialitzat, a diferència d’altres centres com el CCCB. Jo pensava que tindríem un públic gran, però m’ha sorprès l’acceptació que ha tingut el cicle entre la gent jove.

“Aquesta exposició ha estat un bombó”

7) Quins criteris s’han utilitzat en l’elecció dels temes i dels conferenciants?

Els temes estan pactats amb els conferenciants. Hi ha una proposta de noms i evidentment, la fundació “la Caixa” permet treballar amb professionals de nivell internacional, com el biògraf David Robinson. Molts dels conferenciants, a més de ser especialistes en el tema, són amics meus i diguem que contactar amb ells ha estat fàcil. He intentat donar temes molt concrets per evitar conferències repetitives i donar una visió més àmplia de Chaplin sobre el seu llenguatge, gestualitat, compromís social...

8) Es va produir algun canvi de calendari per problemes personals d’alguns conferenciants. Ha influït negativament aquesta circumstància en la realització del cicle?

No, va ser un canvi d’últim moment perquè Sánchez-Biosca va tenir problemes familiars. L’única solució possible va ser canviar la data de la meva conferència sobre El gran dictador per la de Sánchez-Biosca. Vam solucionar ràpidament el problema, ja que sabíem que tindríem públic.

9) Tenint en compte que part de l’èxit d’una exposició consisteix en el seu enteniment per part del públic, l’exposició Chaplin en imatges ha estat dirigida per cinèfils i crítics d’art o bé per especialistes en comunicació?

Ha estat dirigida per un especialista en cinema, però en aquest cas he de dir que és una persona que sap comunicar molt bé. Suposo que això ha servit per fer aquesta activitat tan entenedora. Aquesta exposició ha estat un bombó. Potser els assistents més cinèfils han trobat a faltar més fragments de pel·lícules, però el nostre objectiu era arribar a un públic heterogeni, al públic de CaixaForum.

10) Quin balanç fa del cicle?

Estic molt content, tant per l’èxit del cicle com per la meva experiència personal. Jo mateix he après moltes coses noves sobre Chaplin i l’estic mirant d’una altra manera.

ChArLeS cHaPLiN PeR A tOtHoM...

Més enllà de la icona. Repensar Charles Chaplin avui és el nom del cicle que ha tingut per objectiu mantenir viu l’esperit i l’obra del cineasta, la personalitat de Charlot i la seva evolució i essència. El cicle també ha tingut per objectiu destacar el caràcter mediàtic i la proximitat al públic de Chaplin, de la mateixa manera que el compromís social que el cineasta va assumir en molts dels seus films com Temps Moderns (1934) o El gran dictador (1940). Paral·lelament a la faceta d’actor i director de Chaplin, el cicle també ha posat l’accent en la figura humana tot destacant la caça de bruixes i el linxament que va patir l’artista als Estats Units de la mà de McCarthy. El cicle recull el naixement d’aquesta estrella, la trajectòria i el final de la seva carrera mitjançant diverses activitats.

L’exposició Chaplin en imatges consta de més de 300 documents inèdits com fotografies o fragments de films, entre d’altres. Aquesta activitat destaca per la claredat i la fàcil comprensió del vocabulari emprat i dista molt d’una altra exposició oferta pel Caixa Fòrum, Els Prínceps Etruscos, en la qual s’ha de fer un màster per entendre tots els tecnicismes que s’utilitzen. Chaplin en imatges és una exposició molt extensa en què els 50 minuts que dura la visita guiada no són suficients per copsar el significat de cada imatge.

A banda de l’exposició, el cicle ha comptat amb sis conferències de la mà dels especialistes més destacats a nivell nacional i internacional de l’obra de Chaplin. Tots ells fan un repàs dels aspectes més essencials del seu art tot oferint una multiplicitat de facetes a partir de l’expressió corporal, la comicitat, l’atracció visual, l’excentricitat, la poesia, la política i el compromís social. Alguns dels conferenciants més destacats que el cicle ha tingut el plaer de convidar han estat Augusto Sainati, professor de semiòtica de la Universitat Suor Orsola Benincasa de Nàpols, i David Robinson, biògraf de Chaplin. Les conferències van ser brillants, però els interminables torns de preguntes, en molts casos repetitives, van contribuir a donar un regust amarg que motivava a l’abandonament de les xerrades. Fins i tot, en alguns casos els conferenciants feien cara de pensar: si us plau, que ningú més aixequi el braç!

A més a més, els assistents del cicle també han pogut gaudir d’altres activitats complementàries com el visionat del film The kid (1921) amb acompanyament musical, tallers familiars i escolars amb materials didàctics i cafè-tertúlies per a la gent gran. La gran virtut d’aquest cicle és, doncs, el seu esforç per arribar a un públic ampli i heterogeni. Malgrat que el cicle ha estat organitzat per cinèfils no ha estat dirigit a experts en Chaplin, sinó a qualsevol persona que hagi volgut anar més enllà de la icona.

El director i productor de cinema Billy Wilder va declarar una vegada que “en crear a Chaplin, Déu estava en mot bona forma” i que “necessitaria un o dos segles per aconseguir crear un altre geni d’aquesta alçada”. Efectivament, en algunes de les conferències com De Charlot a Chaplin: avantguarda i humanisme ja va quedar clar que cap altra cineasta ha pogut assimilar-se al gran Chaplin i tothom que hagi seguit les activitats del cicle ho haurà pogut constatar per si mateix.

SeMaNa SaNtA dE BaEnA...

Son las seis y media de la tarde del Jueves Santo. Me encuentro en Baena, un pueblo sureño de Córdoba donde la Semana Santa se vive con ilusión, sentimiento, fe y ganas de mucha fiesta.

Estoy observando Las Estaciones, procesión donde todas las cofradías y sus respectivas hermandades desfilan bajo la atenta mirada de todos los baeneros y muchos de los turistas que se han acercado a Baena para ver su tan especial Semana Santa. Puedo ver desfilando a la hermandad del Cristo de la Sangre, Jesús de la Ventana, la hermandad de San Diego… Algunas hermandades son llamadas popularmente por los colores de su indumentaria, como por ejemplo los Pimientos Morrones (llamados así por llevar una túnica roja y un capirucho verde).

Algunas hermandades van alumbrando con una larga vela y otras llevan el acompañamiento de un tambor ronco como los Pimientos Morrones o los “Enlutaos”, hermandad de La Madalena del Viernes Santo por la noche que recibe este nombre por ir sus integrantes vestidos con túnica y capirucho negros. Las hermandades que llevan tambor tienen un toque diferente para diferenciarse, así, las unas de las otras.

Hermandad tras hermandad con su estandarte como presentación, por fin llegan los Judíos coliblancos y colinegros, una de las figuras más emblemáticas de Baena fuera y dentro de esta localidad. Su indumentaria es muy característica: chaqueta roja bordada, camisa blanca, pantalón y zapatos negros, pañuelo multicolor sujeto al cuello mediante una sortija y un casco terminado en un plumero de plumas de ganso multicolor y una cola de caballo negra, en el caso de los colinegros, o blanca, en el caso de los coliblancos. Sin duda alguna, el elemento clave del Judío es su tambor. No se trata de un tambor ronco como el descrito en las hermandades anteriores, sino de un tambor que facilita el redoble y un toque más rápido y constante. Cuadrillas y cuadrillas de Judíos desfilan ante mí sin parecer tener fin.

Después de la procesión cada cofradía acude a su cuartel, local donde se reúnen las hermandades para comer, beber y hablar después de cada procesión. Algunos cofrades ya habrán acabado su labor por hoy. Otros, en cambio, como los “Enlutaos” y la hermandad del Cristo de la Sangre, deben prepararse para la procesión que tendrá lugar a media noche, la Procesión del Silencio. En este acto se van enunciando todas las estaciones hasta llegar a la muerte de Jesús en riguroso silencio. Cierto es que ningún baenero duerme la noche entre el Jueves Santo y el Viernes Santo, pues después de la Procesión del Silencio (que acabará de madrugada) sacarán de la Iglesia de San Francisco a las seis de la mañana a Jesús de Nazareno, patrón de Baena. Los baeneros no sólo irán a ver su salida, sino que muchos de ellos acompañarán a la imagen alumbrando.

Afortunadamente, no ha llovido el Jueves ni el Viernes Santo como ha ocurrido otros años. No he visto llantos ni impotencia por no poder llevar a cabo el trabajo preparado durante todo un año con tanta devoción. Dejémonos de tener imágenes frívolas de la Semana Santa en el sur de España con devotos fustigándose o con cadenas en los pies. Seamos capaces de ir más allá y vivir este acontecimiento no sólo como un acto de fe ni como una fiesta, sino como unos días donde grandes obras de arte son sacadas a la calle para la admiración de muchos.

ELs OLoRs i LeS vEuS De rOdOReDa...

Els diaris La vanguardia i l’Avui es feien eco des d’ahir de l’exposició Mercè Rodoreda. La mort de la innocència que el Palau Robert de Barcelona oferirà des d’avui fins al 15 de juny. L’exposició tracta sobre quatre de les principals novel·les de Mercè Rodoreda: La Plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra.

L’objectiu de la mostra és evocar l’atmosfera interior que el propi lector s’autocrea en llegir cadascuna de les obres d’aquesta autora, tot donant a conèixer la complexitat de l’imaginari de Rodoreda. Per la seva banda, Marina Gustà, la comissària de la mostra, ha declarat que l’objectiu de l’activitat és “despertar la curiositat” entre els lectors i fomentar la lectura. L’exposició està dividida en quatre espais molt diferenciats. S’ha escollit un laberint per La Plaça del Diamant, un bosc per La mort i la primavera, una casa per Mirall trencat i un camí per Quanta, quanta guerra. Per recrear aquestes quatre novel·les, els espais compten amb olors, veus en off, objectes, imatges i fragments literaris.

L’exposició no pretén ni molt menys donar una visió global i poc concreta de l’obra de Rodoreda, sinó més bé trencar amb l’estereotip d’innocència que s’associa a l’autora. En aquest sentit, Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, ha assegurat que la gent tendeix a veure en Rodoreda a una “escriptora innocent” i en realitat l’autora té una “rebotiga” que obliga al lector a fer “un esforç per anar més enllà”.

La mostra del Palau Robert és una de les peces integradores de l’Any Rodoreda, iniciativa organitzada per la Fundació Mercè Rodoreda, la Institució de Lletres Catalanes i el Institut Ramon Llull. A la vegada, dins d’aquesta activitat s’inclouen altres exposicions, espectacles, actes acadèmics, produccions audiovisuals i tallers educatius.